L’any passat vaig fer una proposta a TV3 que va ser desestimada i que no em resigno que no es faci. L’escric aquí, perquè em sembla que algú la podria recollir i donar-hi sortida. Hi ha més d’una manera possible.
A TVE fan cada any el Nadal d’en Raphael, o potser ja no. Trobo que la pública catalana, per Nadal, hauria de regalar a la ciutadania una cosa millor. El Poema de Nadal, de Sagarra. És un poema, no cal que us ho expliqui, que gela el cor, sobretot en aquell moment en què l’escriptor, el gran escriptor, es queixa del rabadà, el que vol esmorzar quan tots els altres se’n van a Betlem, el que diu —i això ho repeteix Sagarra d’una manera que t’omple els ulls de llàgrimes— “no serà tant...”. Aquest. El que té davant dels ulls el miracle i només pensa en l’entrepà.
Jo contractaria dues actrius i dos actors; dos de veterans i dos de joveníssims. Junts. I un escenògraf, director, compositor, músics, figurinistes... Cada any, diferents. El primer any, trobo, el director hauria de ser en Frederic Roda, i els escenògrafs, els germans Castells. Per què? Perquè fa mil anys ho van fer a Cardedeu i va ser emocionant. S’hauria de rodar en un teatre, amb públic. Cada any, un teatre diferent, no sempre a Barcelona, naturalment. Se’n podrien fer dues o tres funcions i que el públic hi pogués anar convidat.
Molta gent gran, molts actors se’l saben, aquest poema. Els joves, no. Em sembla un regal cultural de primera magnitud. I cada any preguntar-nos: “Qui el fa aquest any?”. I parlar-ne, com del pessebre, dir si ens ha agradat o no.
Sé que són diners, perquè tot el personal que treballés, esclar, hauria de tenir el seu salari. Però en això ens hem de gastar els diners de cultura. En ser millors. Hi ha gent que mai, mai, mai ha sentit recitar un poema.
