La proposta del 50% + 55% és poc democràtica

La proposta feta per ERC del 50% + 55% en un eventual referèndum d’autodeterminació significa acontentar-se amb obtenir el 27,5% de suport del cens electoral, una cosa poc democràtica que, a més, augmentaria la polarització política ja existent a Catalunya. Cal no oblidar que, segons el darrer sondeig del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), dependent de la Generalitat, el vot favorable a la independència era del 33,5% amb quatre opcions a votar.

Mirem la història dels casos que s’han posat com a mirall, començant per Montenegro, i fixant-nos en les participacions, ja que ERC també ha argumentat que, en els referèndums celebrats a Austràlia, Suïssa, el Quebec, Noruega i Islàndia, s'havien acceptat el resultat del 50% + 1 de vots a favor. Al referèndum del 2006, Montenegro va decidir separar-se de Sèrbia i tornar a ser independent. La participació va ser del 86,5%, i el 55,5% de la població va votar a favor de tornar a ser independent, cosa que significa el 48% del cens electoral a favor del sí. A causa d'aquest percentatge, la societat montenegrina està molt polaritzada en aquesta qüestió. El 2006, el delegat de la Unió Europea, Miroslav Lajcak, va proposar que les condicions d'acceptació fossin el 50% de participació i el 55% de vots favorables, però també va matisar que “no hi havia regles clarament definides sobre aquest tema”. La proposta, doncs, va ser ad hoc, i en un context de prevenció respecte a evitar noves guerres als Balcans. No hi ha doctrina de la UE sobre això.

Mirem ara altres referèndums. Des del 1980, al món s'han celebrat 33 referèndums d'autodeterminació, alguns pactats i d'altres no. El que és significatiu és que la mitjana ha estat del 81,3% de participació i del 94,8% de vots favorables al sí; per tant, el 77% del cens ha votat el mateix. Res a veure, doncs, amb la proposta per a Catalunya. Anem una mica més enrere en el temps. Al referèndum que va celebrar Noruega el 1905 per independitzar-se de Suècia, va votar el 85,4% de la població i el 99,95% dels vots van ser favorables a la dissolució (les dones no podien votar). Per tant, el 85,3% del cens va votar a favor de la independència. Va ser una decisió unànime. Al referèndum d'Islàndia, celebrat el 1944, va votar el 98,3% del cens, amb el 98,5% de vots a favor. Això representa el 96,8% del cens electoral. També va ser una decisió unànime. Pel que fa al Quebec, els dos referèndums celebrats han donat resultats negatius a la independència. Però el més significatiu és que, el 1995, el vot favorable al sí va ser del 49,4%, mostrant una extrema polarització de la societat. Tant en aquest cas com en el d'Escòcia, ningú no sap l'impacte que podria tenir una victòria del sí en societats tan polaritzades. No es pot afirmar que la transició no seria conflictiva.

A Austràlia, els referèndums són habituals en la política, també per fer canvis constitucionals. Des del 1906 s'han celebrat 44 referèndums i 4 plebiscits, amb nivells de participació molt diferents, que van del 30% al 90%. En el 80% dels casos, el vot ha estat negatiu. No es pot comparar amb les tradicions de les democràcies europees. A Suïssa, les consultes permanents a la població formen part de la seva concepció política, la democràcia directa, amb gairebé 700 votacions acumulades, 455 de les quals van ser iniciatives populars i 240 referèndums que han arribat fins a les urnes. No té res a veure amb el sistema polític espanyol i la immensa majoria de les democràcies liberals.

Com a conclusió, la proposta del 50% + 55% suposa una rebaixa en els estàndards de participació democràtica que havia defensat ERC en els darrers temps, en què cercava majories molt més amplies. I aquest plantejament, com s’ha pogut veure, contrasta notablement amb les experiències de referència, amb altes participacions i societats no polaritzades. Al contrari del que passaria a Catalunya. Tenir presents aquestes realitats podria ajudar a centrar el debat.