Un propòsit a la vida

O més d’un. No massa. Ben triats, realistes i motivadors al mateix temps. Que aprofitin els nostres talents, les nostres habilitats. Que el món en el qual vivim el valori, que tingui valor social, humà o professional si desitgem que el propòsit sigui, a més, el nostre mitjà de vida.

Explicava la setmana passada que el propòsit és un dels ressorts de la resiliència, aquesta capacitat per a sortir enfortits de les situacions difícils, gràcies a l'adopció de noves metes vitals. Deia en els comentaris un subscriptor, amb raó, que sí, però que hem d'anar amb compte amb allò que desitgem, amb el propòsit que ens marquem.

Establir un propòsit requereix intel·ligència racional i emocional. Un propòsit mal triat o no realista, desajustat al que som o podem ser, pot desembocar en estrès, ansietat, esgotament, sacrificis innecessaris o excessius que fins i tot afectin les nostres relacions personals i familiars. El propòsit inassolible deriva en desil·lusió, descoratjament i minvament de l'autoestima.

Per això, cal que el propòsit reuneixi quatre condicions: ha de ser una cosa que estimem i ens apassioni; una cosa en la qual destaquem o, almenys, siguem bons i tinguem bones capacitats; alguna cosa que el món necessiti i, a la llarga, per la qual cosa ens paguin (els japonesos tenen una paraula: ikigai).

Una vegada definit el propòsit, el més important és com ens hi relacionarem al llarg del temps. No podem ser mentalment rígids, hem de mantenir-nos molt flexibles respecte a l'ajust de les nostres metes a mesura que anem obtenint resultats i, sobretot, perquè les circumstàncies canvien constantment.

El propòsit és una direcció vital, però en el viatge de la vida no anem sols. Cal equilibrar els esforços i el temps amb altres àrees importants de la vida, hem de cuidar-nos també a nosaltres mateixos. La imatge típica de l'artista despentinat, brut i solitari és reveladora. El seu propòsit l’aparta finalment de tot i de tots. Un propòsit no pot suposar hipotecar la vida sencera. Per a això és essencial tenir una bona xarxa de suport, persones que ens acompanyin i orientin en aquest camí personal.

I, quan calgui, cal redefinir les expectatives o adaptar-les. Això no és rendir-se. Això és ser realista, perquè el propòsit sigui un camí de felicitat i no de frustració.