A propòsit de 'Pa negre'
L' èxit recent de la pel·lícula d'Agustí Villaronga i de la novel·la homònima d'Emili Teixidor és una mostra de l'interès ciutadà per recuperar la memòria d'aquella postguerra en què la majoria de la població menjava aquell aspre pa negre. La pel·lícula ens planteja un dels aspectes més sòrdids del franquisme: la repressió massiva i indiscriminada, la por i les misèries morals que se'n van derivar.
Cal no oblidar que la repressió, en totes les seves facetes, fou un element consubstancial a la victòria franquista i una eina fonamental per garantir-ne la continuïtat. El 1939, un cop acabada la guerra, no hi hagué voluntat de pacificació, ni de reconciliació, perquè es volia mantenir una societat clarament dividida entre vencedors i vençuts. Els estudis sobre el franquisme ens permeten conèixer l'abast de la repressió a Catalunya: unes 4.000 execucions sumàries i prop de 1.000 més d'irregulars. Una recerca recent sobre els processos sumaríssims que estan dipositats al Tribunal Militar Territorial Tercer ha pogut localitzar 111.261 procediments judicials militars posteriors al 1939 que afectaven 147.176 persones. D'altra banda, l'any 2000, 25 anys després de la mort de Franco, quan finalment s'aprovà una llei que atorgava una petita compensació econòmica als expresos polítics, a Catalunya, on es calculava que els afectats serien uns 8.000, les persones que van reclamar la condició de represaliades per la dictadura foren 38.880.
La repressió franquista no sols tingué un caràcter de massivitat, exemplaritat, càstig i atemoriment, sinó que també cercà l'exclusió laboral i el desprestigi social dels ex-presos i dels retornats de l'exili, presentant-los com a delinqüents. Ramon Serrano Suñer, el març del 1941, ho va sentenciar clarament: " Hay un enemigo irredimible, imperdonable y criminal sobre el que debe caer la sentencia de irrevocable exclusión, sin la cual estaría en riesgo la propia existencia de la Patria". I al costat d'això, la perversa ocultació de la massivitat de la repressió, com reflecteix una nota de la Delegación Nacional de Prensa als directors dels diaris, del 17 de novembre del 1941, que ordenava "impedir la publicación de noticias sobre actuaciones judiciales para evitar que todos los dias aparezcan demasiadas del mismo tipo ".
Des del nou poder s'incità a la delació i a passar comptes per tal de cercar complicitats que cohesionessin els vencedors i asseguressin el seu control sobre la població. I això fragmentà el teixit social atès que les víctimes i els delators eren veïns i es coneixien de tota la vida. La historiadora Conxita Mir, després d'analitzar nombrosos casos en petites localitats de les comarques de Ponent, sosté: " La auténtica justicia franquista se hacía en los pueblos al dictado de los vecinos convertidos en próceres del nuevo orden. [...] Los Tribunales apenas se limitaban a proveer de legitimidad dictando las correspondientes sentencias ". La crueltat arribà fins a voler acabar amb les xarxes de solidaritat amb els vençuts. Un informe de la Falange de Vilafranca del Penedès, del gener del 1941, denunciava: " Es sospechoso el hecho de que a algunas familias que tienen sus deudos en la cárcel cumpliendo condena no les falte nada, a pesar de no contar con recursos de ninguna clase ". És a dir, volien que els vençuts, a més, visquessin en la misèria més absoluta.
Pa negre mostra amb profunditat els efectes psicològics de la repressió i de la marginació social que va caure sobre les víctimes, sense oblidar la que afectà també les dones. Perquè si bé la repressió caigué majoritàriament sobre els homes, els seus efectes sobre les dones foren considerables. Les mullers, mares, filles i germanes varen ser les altres víctimes, les que havien d'ocupar el lloc dels homes per tirar endavant la família en condicions força adverses mentre patien humiliacions i pressions de tota mena.
Amb la socialització de la por, el foment de la delació i l'exclusió social hom pretenia no sols la misèria material, sinó també la desfeta moral dels vençuts. Aquesta dura realitat va perdurar molt temps, sobretot en àmbits rurals, on les ferides de la guerra i la postguerra restaren obertes molts anys. Foren temps de por i de silenci, d'amagar el passat i de no parlar de política, i molt menys de la repressió. El franquisme va aconseguir atemorir la gent fins a despolititzar-la i fer-li oblidar el passat.
Davant del silenci de la por, a la nostra democràcia li pertoca recuperar la memòria i la dignitat dels reprimits i silenciats, no per passar comptes, sinó com un element fonamental per assentar les llibertats. Per això, faríem un trist favor avui a la democràcia si les institucions dedicades a recuperar i divulgar la memòria dels represaliats i dels que van lluitar per recuperar les llibertats, com ara el Memorial Democràtic, fossin minimitzades amb excuses banals. Assumir i divulgar aquest "negre" passat reforça la democràcia, no l'afebleix.