A propòsit del penediment

Encara recordo quan de petita, al Col·legi Alemany, a la meva amiga Regina i a mi ens van portar al despatx del director perquè havíem tingut una acalorada discussió sobre Luter: jo deia que era dolentíssim i ella, esclar, que era extraordinàriament bo. Aleshores van resoldre el problema dient-nos que estava prohibit discutir sobre aquestes coses.

Anys després i ja com a estudiant universitària a Alemanya, mai no va deixar de sorprendre'm la coexistència entre catòlics i protestants. No obstant això, una de les diferències més importants era la confessió. Especialment denunciada per Luter, que considerava indigne el comportament dels sacerdots de l’Església catòlica perquè la feien servir per controlar el sistema, el teòleg defensava la relació directa amb Déu sense intermediaris, és a dir, a través del penediment i del perdó, sense necessitat de confessió eclesiàstica.

I com que el tema del perdó i del penediment em van continuar interessant, ja fa anys que vaig quedar captivada per la lectura d’El retorn del fill pròdig de Henri J.M. Nouwen. Vaig entendre que tots en algun moment determinat de la vida podem ser el fill petit, el pròdig, però que també de vegades ens comportem com el més gran, el fill responsable ressentit. Però, sobretot, em va reconfortar entendre que tots tenim la possibilitat de ser com el pare, que perdona de manera incondicional.

A partir d’aquí vaig comprendre que el penediment i el perdó tan sols pertanyen a qui el sent i el viu, i en conseqüència algú pot demanar perdó o penedir-se fins i tot sense ser perdonat, com també sempre és possible de perdonar qui ens ha ofès, encara que no ens ho demani.

Però una cosa és la moral, l’ètica o encara la religió, i una altra ben diferent és el dret, si bé desgraciadament moltes vegades s’han barrejat i confós. El penediment no ha de ser una figura jurídica perquè pertany a l’esfera de la més estricta intimitat de cadascú. Una altra cosa és la reparació del dany causat o el reconeixement del fet a través de la posada en coneixement a les autoritats que figuren com a atenuants, però el concepte de penediment com a tal ha desaparegut del Codi Penal, excepte en els delictes de terrorisme.

Aquests dies i arran de la petició d’obtenció del tercer grau penitenciari dels presos independentistes s’ha al·legat que no han demostrat penediment, per la qual cosa crec que és molt important fer una reflexió sobre l’exigència d’aquest requisit en l’àmbit jurídic i especialment en el tema penitenciari. No és un debat nou, com recordava en un article el professor Gonzalo Quintero en dir que “el delicte no és el pecat i la funció de la pena no és la penitència que s’imposa després de la confessió”, en una reivindicació d’una concepció laica del dret.

Tanmateix, avui hi ha la possibilitat que la condició del penediment en l’àmbit penitenciari es pugui barrejar amb les polítiques de reinserció, que han costat tant d’implementar. Ja avanço que em preocupa la interpretació que ara en pugui fer el Tribunal Suprem, que perjudicaria directament els presos del Procés, però suposaria, a més, un retrocés en la política penal i penitenciària.

Parlar de resocialització o tractament sempre és molt difícil, ho he dit en moltes ocasions, ja que hi entren en joc la llibertat individual i la col·lectiva, la seguretat, però també la injustícia i la desigualtat d’oportunitats, així com el passat de l'intern o el delicte comès. Ho és en la teoria i també en la pràctica, però cal partir de la base que gràcies a aquest concepte els murs de les presons s’han tornat més permeables, de dins a fora i viceversa. En definitiva, si l’intern ha de tornar al món exterior, el més important és que ho faci en les millors condicions possibles i que sobretot se n’eviti la reincidència. Aquest és l’objectiu fonamental.

Al llarg de la meva vida sovint he treballat amb persones que havien comès un delicte, i tret d’alguna excepció el penediment com a tal no formava part de les seves vides, si bé això no significava que amb el temps no entenguessin que hi havia altres opcions per viure la vida fora de la delinqüència. Paradoxalment, de vegades en els joves trobar feina o parella eren elements més determinants, fins i tot, que qualsevol teràpia.

En termes penitenciaris, la finalitat reeducativa i reinseridora suposa la necessitat de treballar amb la persona que ha comès un delicte, la seva capacitat de viure en societat i de subvenir a les seves necessitats, i alhora mantenir una actitud de respecte cap a ella mateixa i la pròpia comunitat. Per això, la legislació preveu que dins dels centres penitenciaris es facin una sèrie d’activitats que tenen aquest objectiu i que són considerades tractament penitenciari.

Però aquest tractament no és un concepte tancat, i això ha portat a nombrosos debats. Tant la personalitat dels interns i la seva socialització com les condicions de vida i el delicte mateix fan necessari un concepte adaptable a les circumstàncies de cada cas. En termes generals, els centres penitenciaris proposen activitats sociabilitzadores on la persona, a través de dinàmiques relacionals i vivencials, posa en pràctica els aprenentatges. Però al meu entendre serà només en el medi comunitari on la persona podrà treballar i demostrar el seu progrés de manera eficient; per això és tan important que les persones puguin complir la seva condemna en règim de semillibertat.

En els delictes per convicció, el debat encara és molt més complicat i, si no, recordin la cançó d'El pres número nou: “Padre no me arrepiento / ni me da miedo la eternidad. / Yo sé que allá en el cielo / el Ser Supremo nos juzgará...” En el cas del delicte de sedició, tan discutible com confús i sobre el qual de veritat espero que una pròxima modificació del Codi Penal el suprimeixi, la discussió concreta sobre el penediment no només és estèril sinó també contrària a una concepció més justa del dret.