A propòsit del pare Hilari

Tinc a les mans el volum Escrits dispersos d’història del pare Hilari Raguer, monjo de Montserrat. El llibre és una miscel·lània que ajuda a comprendre l’historiador, el monjo i el seu compromís amb el país, amb una aproximació honesta a la història del segle XX. És, a més, colpidorament interpel·lant. Llegir els textos d’Hilari Raguer sobre la fi del constantinisme; sobre personatges avui oblidats com Josep Maria Capdevila, director del diari El Matí ; sobre Balmes i els orígens del catalanisme modern; sobre l’impacte del Concili Vaticà II; sobre el que ell anomena “la tercera Espanya” de la Guerra Civil... Llegir Raguer és una invitació a reflexionar sobre el nostre país i el nostre futur col·lectiu. Aquí teniu alguns apunts per aprofundir-hi més endavant.

Països Catalans. Quin ha estat l’efecte de l’estat de les autonomies sobre la catalanitat? El període republicà va mostrar com la consolidació futura dels estatuts d’autonomia exigia un esforç de realisme i d’aptitud intel·lectual per lluitar contra la fragmentació nacional. La desigual situació política i sociocultural dels Països Catalans d’aleshores tenia alguna similitud amb l’actual. Els anys de democràcia espanyola han aconseguit reduir els Països Catalans a patrimoni de l’extrem polític nacional, o a la difícil supervivència dels nacionalistes més veterans, forjats a la fornal de la tradició política del PSM, del BNV i de les diverses formacions polítiques i culturals del Principat que durant els anys setanta reivindicaven sense embuts els drets nacionals del conjunt de la nació dels catalans. Reivindicar avui els Països Catalans no hauria de ser només patrimoni dels marxistes descordats, ni dels més vells. Reivindicar-los ha de ser viure’ls, perquè només a partir de la vivència serà possible ressituar-los al centre de la nostra estratègia. Sense el conjunt de la nació considerada com a subjecte polític i cultural, els catalans estem condemnats a la desaparició. És per això que cal que els més joves, sobretot al Principat, recuperin la voluntat d’aprendre, de saber el que passa més enllà de Barcelona o de Girona.

Església catalana. El pare Hilari retrata la potència del pensament catòlic dels segles XIX i XX, des de Balmes i Torres i Bages, passant per Cardó, el pare Batllori i Montserrat. Igualment fixa els trets fonamentals de la tria que fa l’Església del país. Gomà i Pla i Deniel trien Espanya; Vidal i Barraquer tria Catalunya perquè tria la fidelitat al seu poble. És l’Església del poble, la de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, la que fa d’avantsala del Concili Vaticà II; de les lluites sindicals, de la lluita per la democràcia i les nostres llibertats nacionals. No tot són flors i violes, esclar. Després vindrà el post-Concili, tan exactament descrit pel bisbe Carrera. Avui l’Església catalana aprèn a fer via pels camins del segle XXI. Tancar el constantinisme tampoc no ha estat senzill a casa nostra. Podem dir, però, que déu-n’hi-do fins a quin punt hem avançat, malgrat la imposició de pastors forans, malgrat la divisió de les nostres diòcesis, i malgrat els errors propis. Avui ens cal fer un plantejament valent, fort, sobre el paper tant de l’Església com a poble de Déu al servei de l’Evangeli, i per tant del país, com de les estructures que la vertebren. La tradició de l’Església catalana s’obre, des de Balmes, a la modernitat i al cosmopolitisme, és a dir, a l’universalisme, el cor mateix del que vol dir ser catòlic. El repte no deixa temps per esperar.

Història. No fa gaires mesos vaig tenir la sort de ser present en una trobada entre el pare Hilari, el pare Massot i Paul Preston a Montserrat. La conversa es va allargar unes quantes hores. Havent dinat s’hi afegiren el pare abat i el prior del monestir. La lliçó va ser gran: cercar la veritat sense amagar les premisses de les que un parteix. L’erudició al servei de la veritat honesta. Als noms de Fontana, Preston, Termes i Benet cal afegir-hi el de Raguer. Aprendre a aprendre, sense por d’ensopegar amb veritats incòmodes, com la que el pare Massot va trobar en llegir d’amagat Els cementiris sota la lluna. Vivim temps en què ens demanen que amaguem la nostra identitat i les notres conviccions. El coratge dels nostres mestres ens ha de servir d’exemple.

Final. En el documental sobre Ruth Bader Ginsburg (RBJ), jutge progressista del Tribunal Suprem dels EUA, un republicà l’assenyala perquè és jueva i catòlica. Qui té por de RBJ? Qui tem l’ideal d’igualtat i respecte per les persones, filles del mateix Creador, el valor de la llei, de la democràcia i de la necessitat de misericòrdia? Pot ser un programa en temps de presos polítics catalans. Llegiu el pare Hilari.