Que es pugui intervenir en gallec, basc i català al Congrés serà un fet d’una gran transcendència. Aquests tres idiomes van ser oficialitzats a les autonomies corresponents fa més de quaranta anys, però estan absolutament absents de la vida pública hispana. A partir d’ara sonaran a la cambra dipositària de la sobirania nacional espanyola, amb la repercussió mediàtica i social que això implica. Tenint en compte l'hostilitat atàvica amb què s’han tractat totes tres llengües, el que està a punt de passar al Congrés és històric.
I quan algú, com Feijóo, digui allò de com és possible que entre espanyols calgui anar amb l’auricular de la traducció, cal recordar-li que la funció representativa de les institucions obliga a fer posades en escena de contingut simbòlic i de valor pedagògic. I, d'altra banda, què li sembla que crea més independentistes, la prohibició de fer servir el català o el permís per fer-ho?
Una altra cosa, com adverteix el diputat de la CUP Xavier Pellicer, és que serveixi de poc "omplir" el Congrés de català si les aules es "buiden" de llengua catalana. En efecte, només l'ús institucional de la llengua a Madrid no salvarà el català, però això ja ho sabem. No siguem més aixafaguitarres del compte, que tota pedra fa paret. Però sí, de fet, ens trobarem amb la paradoxa del reconeixement al Congrés i l’ofensiva judicial del 25% a les escoles. Potser aprofitant els aires que bufen d’un cert reconeixement efectiu de la realitat plurilingüística espanyola, per tímids i interessats que siguin, ja seria hora que ens plantegéssim acabar amb l’asimetria que significa que el català i el castellà siguin oficials a Catalunya, però que només sigui exigible el coneixement del castellà.
