La propietat de les paraules

“Uns saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat: «Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home mor i deixa muller, però no ha tingut fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense tenir descendència. El segon es va casar amb la dona del difunt, i morí sense tenir-ne descendència. Igualment el tercer. Cap dels set no va tenir descendència. Després de tots va morir també la dona. Per tant, quan arribi la resurrecció i tots ells ressuscitin, ¿de quin dels set serà muller, si tots set s’hi havien casat?»” (Marc 12, 18-27). Aquest fragment de l’Evangeli constitueix una mena de reducció a l’absurd de la llei del levirat, és a dir, l’obligació d’una dona casada, quan es quedava viuda, a unir-se matrimonialment amb el germà del difunt si no havia tingut descendència. El sororat és una pràctica per la qual l’espòs que s’ha quedat viudo dona prioritat per a un segon matrimoni a una germana soltera o viuda de l’esposa morta. El pare de Salvador Dalí -Salvador Dalí i Cusí, notari de Figueres- es va casar amb la seva cunyada un cop va quedar viudo de Felipa Domènech, mare del pintor surrealista. A la Catalunya rural, aquesta pràctica va ser relativament normal (jo encara n’he conegut un cas).

El sororat que acabem de descriure amb un arc temporal de 2.000 anys i una extensió geogràfica enorme (va ser una pràctica habitual a Europa però també, encara avui, a la Xina, el Tibet, moltes parts de l’Índia, etc.) és ben conegut pels antropòlegs. A part d’al·ludir al terme germana, el concepte normatiu sororat i el barbarisme -que no neologisme- sororitat (traducció directa de l’anglès sorority, una paraula a la qual es van adherir determinades connotacions ideològiques fa poc més d’un quart de segle) tenen ben poc a veure. En tot cas, el terme sororitat ha estat triat com a neologisme de l’any per l’Observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans. El fet que la tria s’hagi basat no en una decisió filològica sinó en l’opinió subjectiva, i no forçosament documentada, de persones que van decidir participar en aquesta mena de concurs em fa pensar que, per la mateixa raó, d’aquí ben poc ja podrem dir “Joan es va caure”, posem per cas.

Als anys 70, algunes feministes nord-americanes van proposar el terme inventat herstory contraposant-lo a history perquè, segons elles, suggeria -si més no en anglès- que la història era una cosa “d’ells”. Més endavant es va considerar que el terme fraternitat només feia referència als vincles solidaris entre homes; en el cas de les dones calia utilitzar l’esmentat terme sororitat. ¿Existia alguna raó històrica o filològica que justifiqués aquesta distinció? ¿És cert que l’adjectiu fraternal només fa referència als homes? És obvi que no. La feminista mexicana Marcela Lagarde, que ha popularitzat el terme en castellà, no n’amaga el veritable rerefons: “És una experiència de las dones que condueix a la recerca de relacions positives i a l’aliança existencial i política, cos a cos, subjetivitat a subjetivitat, amb altres dones”. Bé, que cadascú ho interpreti com vulgui.

Originàriament, el concepte proletariat feia referència a la relació utilitària que s’establia de manera natural entre pares i fills. Era la traducció social d’un tipus d’estructura familiar. Els proletarii romans eren els que només posseïen proles, és a dir, la seva pròpia descendència, els seus fills i filles. L’únic que podien aportar a l’imperi era mà d’obra. Així mateix, l’única garantia de supervivència durant la vellesa era la solidaritat familiar de la seva prole; com més extensa, millor. Karl Marx va conèixer aquest concepte a través del dret romà, i al Manifest comunista (1848) el va transposar a la realitat de la Revolució Industrial. Els obrers fabrils van convertir-se, de cop i volta, en proletaris. Imaginem que apliquem ara la mateixa lògica que distingeix entre fraternitat i sororitat: hauríem de concloure que els obrers sense fills no eren, doncs, proletaris. Llavors podríem inventar una nova paraula, etc. ¿Tindria algun sentit, això? Jo crec que no. Fem-nos una altra pregunta, però: ¿algú hi sortiria guanyant? I tant! No hi ha cap canvi semàntic innocent, ni cap substitució terminològica desinteressada, sigui en el si del comunisme, del feminisme o de qualsevol altre escenari de la humana comèdia. Però som tan dòcils...