De l’article d’Agustí Calvet, ‘Gaziel’ (Sant Feliu de Guíxols, 1887 - Barcelona, 1964), a 'La Vanguardia' (12-VI-1936). És la penúltima peça que va publicar aquell periodista abans de la rebel·lió militar i l’esclat revolucionari del 18-19 de juliol del 1936. Traducció pròpia. Avui fa seixanta anys de la mort de Gaziel, el director de 'La Vanguardia' que des de posicions liberals va excel·lir en l’exercici de l’anomenat periodisme d’orientació abans de l’ensulsiada republicana de l’estiu del 36 que el va empènyer cap a l’exili.
Tothom deu haver observat aquest fenomen: no passa dia sense que les forces d’esquerra coalitzades políticament pronunciïn o escriguin milers de vegades la paraula feixisme. El cas constitueix una veritable obsessió. Es pot comprovar això tant a França com a Espanya. De la mateixa manera com la consciència cristiana de l’Edat Mitjana era constantment imantada pel perill capital de l’ànima, per l’enemic invisible però present arreu: pel diable; d’idèntica manera, la mentalitat esquerrana dels nostres dies pateix la contínua al·lucinació del feixisme. I no és estrany aquest fet? Es comprendria aquesta mena de preocupació si els fronts populars acabessin de sofrir una tremenda derrota o si tinguessin dades concretes que els anunciessin la imminència fatal d’un triomf feixista. Però precisament passa tot el contrari. Són elles, les forces d’esquerra, les que han obtingut, tant a Espanya com a França, una victòria aclaparadora. El Poder és a les seves mans, tots els ressorts governatius depenen d’elles, els parlaments són dominats per les seves majories, el país sencer es troba col·locat sota el seu govern, fins i tot sota la seva arbitrarietat. Llavors, ¿a què treu cap parlar de feixisme? Per què cal témer-lo? ¿No acaben de derrotar-lo a les urnes, i amb gran mesura? ¿No poden emmanillar-lo quan els hi doni la gana i de la manera que vulguin? ¿No estan ja empresonats, fins i tot –si més no a Espanya–, molts dels seus principals partidaris? Doncs, repeteixo, quina por és aquesta? Que es posessin a tremolar els feixistes seria molt natural. Però que tremolin els antifeixistes triomfants...! Quin misteri hi ha aquí? Molt senzill. Als fronts populars els hi passa una cosa tràgica: els creadors de feixisme són, sense voler-ho, ells mateixos. [...] ¿Com no ha de convertir-se en un malson, per als directors d’un front popular, l’amenaça del feixisme, si són les seves pròpies masses les que sembren la llavor? Mai, en cap país del món, els governs dictatorials han sorgit en moments d’equilibri i de seny populars. Arreu i sempre les dictadures s’han produït a dalt quan hi havia anarquia a baix. Mussolini va néixer de la infecció proletària que va assaltar les fàbriques del Milanesat davant l’apatia d’un govern purament nominal. Hitler va brotar de les runes en què pràcticament es resolien a Alemanya les teories i elucubracions de la socialdemocràcia. El feixisme no té pas res més de nou que el seu nom ocasional. Es tracta d’un dels fenòmens més antics de la història política, i el seu veritable nom és reacció. Feixista va ser Juli Cèsar. I feixista va ser Napoleó. Feixisme és, en el fons, el bolxevisme. Cada cop que es podreix un estat social, de les seves entranyes brota una dictadura fèrria. Feixisme és, en el cas d’Espanya i de França, l’ombra fatal que projecta sobre el sòl del país la mateixa democràcia quan per la seva descomposició interna esdevé anarquia. Com més creix la podridura, més s’ageganta el fantasma. I la preocupació al·lucinada que el front popular triomfant experimenta pel feixisme vençut no és, per tant, cap altra que la por a la pròpia ombra.
