La propaganda de l’odi

No s’hi cabia, a la plaça Joan Coromines de Barcelona, amb centenars de persones a peu dret sentint Svetlana Aleksiévitx a la Biennal de Pensament que organitza el CCCB. Ja era fosc al Raval quan l’escriptora bielorussa, exiliada a Alemanya des del 2020 per les amenaces del seu govern, posava paraules a una de les hores més fosques d’Europa: “Estem veient l’inici del feixisme rus”.

I continuava la premi Nobel de literatura enmig d’un gran silenci: “Als anys 90 cridàvem «llibertat!» a la plaça Roja, però ben bé no sabíem què volia dir llibertat. La gent era feliç, acabàvem de sortir d’una presó, i no vam fer la revolució, no vam cremar res ni vam fer res del que Occident esperava que féssim en aquests casos. No volíem ni trepitjar la gespa ni les flors dels parcs. Vam pensar que mai més veuríem les tortures estalinistes de què parlava Soljenitsin, i ara, en canvi, podem acabar a la presó per dir que no ens agrada el que passa”.

“A Rússia, la televisió té la força per fer que la gent perdi el seny i enviï els seus fills a morir. La influència de la màquina de la propaganda russa ens porta a la maldat i a l’odi”.

“És molt dolent que els joves diguin que no escoltaran Txaikovski mai més, o que ja no llegiran Dostoievski. Ho entenc, però és horrible". "El rus era l’idioma de la idea comunista, la llengua de l’imperi que et connectava amb totes les repúbliques. A Ucraïna, després de l’Euromaidan, vaig veure que la gent aprenia l’ucraïnès i l’anglès. Ucraïna era un país que volia entrar en el món gran”. “Els russos no saben ben bé per què moren a Ucraïna. Els ucraïnesos volen la seva terra lliure”.

Cada frase d’Aleksiévitx ressonava en la cambra de la nostra pròpia existència: “Estic cansada d’escriure sobre la violència i l’odi”.