El 1982 l’atur estava pels núvols, al 16%, i els socialistes van arribar al govern espanyol havent promès que crearien 800.000 llocs de treball (com que no ho van complir, va córrer l’acudit que, en realitat, havien promès “de 800 a 1.000” llocs de treball). I ara que el problema de l’habitatge esclata als carrers amb amenaces de no pagar els lloguers, el poder promet pisos. La setmana passada, Salvador Illa en va prometre 50.000 fins al 2030, i aquest dilluns Pedro Sánchez ha anunciat que posava en marxa uns ajuts (que ja havia anunciat a l’estiu) i un reglament per evitar fraus en allotjaments turístics i de temporada.
Van tard, molt tard. No cal tenir les antenes gaire afinades per saber que l’habitatge és el problema o, si més no, el resultat més perillós d’una seqüència on hi ha augment de la població, pèrdua de poder adquisitiu, devaluació de salaris combinada amb sous estrangers més alts que els locals, el totxo com a refugi inversor, falta de parc públic d’habitatge i tots els abusos possibles amb la legislació vigent. Estic seguint de prop el cas d’una parella jove que busca un pis de lloguer i tot el que els han ofert són lloguers de temporada, i amb immobiliàries que els volien cobrar per la visita que en algunes ocasions han fet amb més clients alhora.
L’anunci de les ajudes als pisos agafa els socialistes enfangats amb un nou cas de corrupció (i amb el PP, mira qui parla, intentant convertir el cas Ábalos en el cas Sánchez) i el mateix dia en què rellegim l’article a l'ARA d’un dels nous premis Nobel d’economia, que diu que la gent donem suport a les institucions democràtiques “quan experimentem la seva capacitat per produir creixement econòmic, governs sense corrupció, estabilitat social i econòmica, serveis públics i baixos nivells de desigualtat”. Doncs pobra democràcia.
