Projectem des de l’oblit?
De vegades em pregunto si el que explica la inquietud i el neguit en què vivim, sobretot pel que fa a projectar el futur, no és altra cosa que la mostra de la nostra enorme, infinita, inesgotable capacitat d’oblit. Hem confós viure el present, l’orientació al canvi i el desig de fer foc nou amb convertir els nostres prestatges i calaixos en una fossa comuna d’idees, propostes i iniciatives. Ho pensava quan retornava al que la Unesco anomenava els quatre pilars de l’educació en el seu informe Learning: the treasure within. Tresors que no són altres que aprendre a conèixer, a fer, a conviure i a ser. Qui se’n recorda, avui, d’aquest marc de referència?
Com a proposta i projecte educatius no estan malament, certament. I avui que tots parlem i repetim que l’aprenentatge no es redueix a l’escolarització, que és tan important desenvolupar la capacitat de convertir qualsevol situació en una oportunitat d’aprenentatge i, sobretot, que aprendre és el gran repte de les nostres societats i organitzacions, ens queda sempre la pregunta pendent: aprendre què? La paraula aprendre hauria d’anar associada sempre a l’exigència que qui la faci servir ens aclareixi el que queda resumit en el títol d’un programa de TV3: què, qui, com. No estaria malament, per tant, que sempre que escoltéssim qualsevol gran apologia de l’aprendre (o del learning, que avui queda més fi) preguntéssim a aquests apologetes: “Aprendre, sí, però què?”
A conèixer, fer, conviure, ser, deia la Unesco. Potser no sona gaire original. Però, com en tantes coses de la vida, aquí el que està en joc no és l’originalitat, sinó la veritat. I si tots anem repetint, amb més o menys convicció, que un dels nostres reptes principals és aprendre a aprendre (i a desaprendre), també és bo que alguna vegada ens preguntem què.
Fins i tot podria ser que estiguéssim d’acord en la importància que cal atorgar als quatre pilars. Però em temo que serà un acord fictici, perquè solem llegir aquest tipus de propostes sota la lògica de l’especialista. Els quatre pilars són molt importants, ho són tant... que el millor que podem fer és que les institucions i els diversos àmbits d’aprenentatge s’especialitzin en cada un d’ells. I així tenim llocs on es proposen intensificacions en el conèixer, en el fer, potser en el conviure... i començo a dubtar que en el ser.
Tal vegada, hauríem de partir de l’assumpció que aprendre i viure són sinònims. Perquè viure és conèixer, fer, conviure i ser. Per això potser seria bo preguntar-nos si els nostres processos d’aprenentatge són capaços d’integrar aquestes quatre dimensions de la vida. Totes quatre. De manera que cada una complementi les altres i critiqui els seus excessos o els seus dèficits. Venim d’una cultura en què preteníem que hi havia un lloc per a cada cosa i que cada cosa havia de ser al seu lloc. (Substituïu lloc per institució, dit sigui de passada.) Però, més enllà del que està assignat convencionalment, si del que es tracta és de viure (d’aprendre a viure i de viure aprenent), em pregunto si els nostres projectes personals, organitzatius i socials ens permeten integrar realment aquestes quatre dimensions de la vida. Sense hipertròfies ni esquizofrènies. De vegades em fa l’efecte que molts dels projectes educatius i/o de formació (especialment quan es dirigeixen a adults) que existeixen s’assemblen a programes de fitnes que només treballessin una part concreta del cos. Perquè sovint em susciten la imatge que el resultat que pretenen s’assembla a algú que hagués musculat enormement, per exemple, el braç dret i mantingués unes cames escanyolides. I amb gent descompensada en qualsevol dels quatre pilars no ens han d’estranyar resultats mal proporcionats i vides desequilibrades.
En la voràgine dels canvis que vivim em pregunto si un repte crucial no consisteix precisament a aprendre a integrar vitalment aquestes quatre dimensions, i pensar i plantejar qualsevol proposta educativa des de la consciència dels quatre pilars. Qualsevol, no només les adreçades a infants i joves. Aprendre a conèixer, fer, conviure, ser: ¿no és aquesta integració una saviesa a l’altura del nostre temps? Esclar que una vegada ja em van objectar que qui voldrà ser savi en un món de llestos...
En qualsevol cas, crec que val la pena preguntar-nos si podem projectar alguna cosa sana cap al futur si els nostres projectes, siguin de la mena que siguin, ignoren algun dels quatre pilars de l’educació: conèixer, fer, conviure, ser.
