Sense projecte?

Fa anys que ens queixem que el govern central no ens ofereix un projecte que pugui servir de contrast a la proposta de l’independentisme. Està vist que no ho farà; però més enllà del nostre vergonyós marasme actual, és el futur d’Europa el problema que és més urgent abordar. Aquest hauria de ser el nostre projecte.

El desembre del 1933 el jove anglès Patrick Leigh Fermor va desembarcar a la costa holandesa per emprendre un passeig que el va portar a la riba del mar Negre, quatre anys més tard. En van passar quaranta més abans que la narració del seu viatge veiés la llum ( El tiempo de los regalos ). El llibre és l’autòpsia de la vella Europa: de Rotterdam a Budapest, el caminant recorre les relíquies de l’Imperi Austrohongarès, últimes restes de la cristiandat medieval, on cal buscar la veritable identitat, el denominador comú del que es diu Europa. Una Europa d’una riquesa artística, d’una varietat de costums i d’una frescor espiritual avui gairebé inimaginables, però agonitzant: el caminant sap que està veient les ruïnes de l’Europa que es va suïcidar el 1914, el món d’ahir de Zweig.

El 1945 va semblar que Europa cobrava nova vida, però aquesta vegada va ser de la mà dels vencedors, els Estats Units i la Unió Soviètica: aquesta va ocupar mig Europa per la força mentre aquells seduïen l’altra meitat amb el seu aspecte pròsper, desenfadat i polit. Per part nostra, va ser la por que es repetís el passat recent el motiu central del projecte europeu. Mai més! Però la criatura que en va resultar és avui poc més que una façana, un joc de grans interessos econòmics que alimenten al seu torn les pruïges nacionals. El projecte europeu sembla haver embarrancat.

En mala hora, perquè avui Europa viu un moment crític. D’una banda, els seus interessos no coincideixen amb els del seu principal espònsor, els EUA, almenys en dos punts molt importants: Rússia i la Xina. Ens ho diuen tant la història com la geografia: el continent europeu no és més que un apèndix de l’asiàtic, i Rússia sempre ha estat part d’Europa, almenys si fem abstracció del desgraciat episodi de la Unió Soviètica. Europa no ha de defensar la seva supremacia mundial davant del gegant emergent. Això no vol dir que les nostres relacions hagin de ser sempre d’amistat, i encara menys de subordinació, però han de ser diferents, i Europa només pot comptar amb ella mateixa per a la defensa dels seus interessos, que fins ara havíem deixat en mans dels Estats Units. D’altra banda, però, cap dels estats europeus pot defensar aquests interessos per si sol, perquè cap pot fer-se la il·lusió de comptar en l’escenari mundial. La lògica d’anteposar la comoditat de cada nació a qualsevol altra consideració es declara en fallida davant l’obligació d’atendre refugiats i immigrants d’acord amb uns drets que preteníem que fossin d’aplicació universal. El marc nacional és massa estret per respondre a aquests reptes tan reals com urgents. Falta de lideratge, es diu, però ¿no deu ser al revés? Potser resulta que els potencials Adenauer, De Gasperi o Churchill que avui són entre nosaltres es dediquen a una altra cosa, vista l’estretor de mires dels seus electors i la misèria del quefer polític.

Davant d’aquest panorama, les nostres queixes individuals s’empetiteixen, i en la mesura que el nacionalisme no és sinó l’expressió col·lectiva de l’individualisme, també les reivindicacions nacionals ocupen el lloc subordinat que els correspon, no perquè els europeus hagin de sacrificar-se a l’altar d’un ens superior, Europa, sinó perquè necessitem una comunitat, l’europea, per sobreviure, i aquesta Europa està en trànsit de desaparèixer del tot. És cert que és ara quan són més forts els impulsos centrífugs, però la paradoxa és només aparent: aquests impulsos indiquen que molts estan tan tips d’alguns aspectes de la UE que arriben a l’extrem de pensar que viurien millor sense ella. Una elecció temptadora, perquè ofereix una perspectiva més lluminosa que l’avorrit discurs de la reforma: d’aquí l’èxit del Brexit entre el populatxo. No obstant, la reforma és més prometedora, perquè permet abordar els grans problemes, no només els petits. Construir una Europa millor hauria de ser el nostre projecte, més que imaginar el que seria la vida fora d’ella; hauríem d’escoltar la crida a la unitat que ens llancen les circumstàncies.

Algunes d’aquestes consideracions tenen la seva correspondència en el microcosmos espanyol: construir una Espanya millor hauria de ser el nostre projecte comú i la nostra contribució a la construcció d’una Europa millor. Els no independentistes compartim a estones l’atipament de la incompetència i les males maneres del nostre govern central, però no concloem que la millor solució, i menys encara l’única, sigui la independència. Admetem, finalment, que potser la veu d’una Catalunya independent no se senti millor que la d’una Catalunya dins d’Espanya.