Un projecte de país?

En un article recent, Miquel Puig lamentava la manca d’un projecte de país, un nord cap al qual dirigir els esforços públics i incardinar els privats, en comptes de veure’ns tot sovint davant el dilema d’acceptar o rebutjar propostes de tercers.

Tanmateix, hom podria igualment pensar que ser prou atractiu per rebre propostes de tercers, i poder triar les millors, no deixa de ser un projecte en si mateix. Fins i tot, si no és l’únic projecte possible en una nació sense estat, on la capacitat d’inversió privada multiplica la pública, i encara molt més si hi afegim la inversió estrangera.

De fet, la política de captació d’inversió estrangera directa (IED) ha estat durant molts anys gairebé l’única política econòmica de la Generalitat autonòmica, així com en el cas de Barcelona ho ha estat la cerca d’esdeveniments amb capacitat d’atracció d’inversió, tant pública com privada, amb els Jocs com a millor però no únic exemple.

I val a dir que els resultats obtinguts amb aquesta estratègia d’atracció d’inversions no han estat pas pocs. Hem atret a l’engròs capital, talent, població i turistes. Hem atret tant de tot, que en termes de creixement del PIB hom diria que s’ha compensat amb escreix l’infrafinançament autonòmic.

Llavors, per què hauríem de canviar d’estratègia?

Certament, si el creixement del PIB fos sinònim d’un benestar social just i sostenible en el temps, que al capdavall és l’únic nord col·lectiu que té sentit, no caldria canviar-la; n’hi hauria prou modulant-la per evitar haver de caure en el dúmping laboral, com, de fet, ja hi hem caigut, i en el fiscal, com alguns demanen, per continuar sent atractius.

El cert és, però, que el creixement del PIB per si sol no garanteix un benestar social just i encara menys sostenible. Més aviat el contrari, si s’aconsegueix a còpia d’abaixar salaris i trinxar el territori. Precisament per això cal canviar d’estratègia i cal un projecte de país, com també caldrà disposar dels recursos per fer-ho.

El dilema sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat n’és un bon exemple. És quasi segur que comportarà un impuls al creixement del PIB, però molt probablement suposarà un impacte mediambiental negatiu i, si allò que majorment suposa és més turisme, un de social igualment negatiu -encariment de l’habitatge, llocs de treball de baix valor afegit i salaris encara més baixos, degradació de la comunitat...

Tanmateix, l’alternativa és no fer-hi res, atès que aquesta ampliació és l’única opció que finançaria Aena i la Generalitat no podria finançar-ne cap altra, com ara el reforç de la xarxa aeroportuària, en comptes d’accentuar el seu desequilibri. En definitiva, l’alternativa real seria el decreixement, amb una capacitat encara menor de garantir el benestar social.

És per això que el necessari canvi d’estratègia, per passar de pidolar a generar salut econòmica, ha d’anar juntament amb la necessària superació del model autonòmic actual. A tall únicament d’exemple, amb el concert fiscal Euskadi ha pogut bescanviar creixement del PIB per més benestar social.

Així doncs, Miquel Puig té raó, ens cal un projecte de país i no cal esperar ni un segon per dibuixar-lo. Però alhora cal treballar políticament per trobar la manera de finançar-lo i cal treballar socialment per no caure en el miratge del PIB.

Jordi Angusto és economista