Projecte comú i sentiment de pertinença

Professora de sociologia a la Universitat de CambridgeCatalunya necessita un projecte comú, no imposat i prou fort per tirar endavant com a poble, tal com ha fet al llarg dels segles. Això no obstant, a hores d’ara, i mentre encara patim les conseqüències de l’article 155, sabem que hem anat enrere, molt més enrere del que podíem haver imaginat el mateix 1 d’octubre. Les ferides obertes ens recorden el preu que estem pagant tots els catalans. Hem de tenir presents les conseqüències emocionals dels esdeveniments que han tingut lloc i la divisió generada entre persones, una divisió que no ens ajuda a avançar perquè, cal ser-ne conscients, no tots els catalans veiem les coses de la mateixa manera. Però no podem oblidar que, més enllà dels interessos polítics dels uns i els altres, existeix una divisió social notable: el que per a algunes famílies és fàcilment assequible, per a altres representa una preocupació constant i un patiment per poder arribar a final de mes. Les diferències són aclaparadores, per exemple, en l’àmbit de l’educació.

La situació de Catalunya és, diria, fins i tot tràgica i sembla que no hàgim de poder-ne sortir; alguns perquè no volen, altres perquè les seves conviccions no els hi permeten, altres perquè volen donar una imatge de més o menys radicalitat; i també n’hi ha que aspiren a un moment de glòria personal. Mentrestant, el país esdevé cada dia més pobre, més dividit, amb menys oportunitats per prosperar i, per aquest motiu, més feble.

Ens cal negociar i cercar interlocutors que permetin el diàleg, i això no serà fàcil perquè la nostra posició en relació a l’estat espanyol, la contrapart amb la qual cal negociar, és de feblesa. I tanmateix cal encetar aquest diàleg com més aviat millor, senzillament perquè ens cal fer pinya i avançar. Ens hi juguem el respecte i el futur tant del país com de la seva gent.

Per bastir aquests ponts entre les persones és necessari recuperar la normalitat no tutelada i restaurar els vincles d’una societat ara ferida i de la qual s’ha abusat. Però també hem de reconèixer el que no hem fet bé, i respondre a la necessitat de cercar el contacte amb aquells que no veuen les coses com nosaltres.

En aquest context, i per impedir que la situació actual s’enquisti, convé eixamplar i promoure el sentiment de pertinença entre els ciutadans de Catalunya. No parlo solament de la recuperació d’un futur immediat, sinó d’una societat els engranatges de la qual funcionin. Els qui creiem en la democràcia hem de preocupar-nos per eixamplar, pas a pas, aquest sentiment d’un projecte comú, i això pot fer-se de moltes maneres: a l’escola, al carrer, amb els amics, amb les persones amb qui treballem. Hem de tenir com a objectiu crear una societat democràtica, de qualitat, oberta a la diversitat, defensora d’un model social que doni oportunitats als més joves, on la gent gran sigui respectada, on els serveis funcionin, on els recursos econòmics siguin suficients i la sanitat disposi d’uns mitjans adequats i de qualitat, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat. A parer meu, només una societat amb una cohesió i una ètica sòlides ens pot ajudar a avançar cap a una situació en què sigui possible entendre’s, escoltar-nos els uns als altres i parlar per identificar els obstacles que ens fan nosa.

Per això, hi insisteixo, és en aquests moments, quan vivim una situació excepcional, que hem de bastir com més aviat millor un projecte que sigui capaç d’eixamplar la idea d’un objectiu i d’uns valors compartits. Catalunya té il·lusió per assolir la llibertat que li ha de permetre decidir per si mateixa, però també té la necessitat de deixar enrere la fractura social que llasta el seu futur.