Aquesta setmana Ada Colau deixarà de ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona i fa mesos que és palpable com les onades d’atacs que va patir durant els anys d’alcaldessa (més de vint querelles criminals, avui totes arxivades) s’han transformat en un silenci espès, com si el seu mandat hagués estat un parèntesi estrany, enmig de la normalitat. Colau ha estat un personatge incòmode per a aquells que es pensen que la ciutat els pertany. Serà curiós, i gens sorprenent, comprovar com la millor acció de govern dels seus successors serà apropiar-se, sense dir-ho i fins i tot sense voler-ho, del seu llegat urbanístic i social: repartir claus d’habitatge assequible i celebrar l’obertura de nous eixos verds, places, parcs i tramvies.
La raó d’això és senzilla. Ada Colau ha plantat la llavor de la segona gran transformació de la Barcelona democràtica, donant resposta als reptes de les ciutats globals contemporànies. Per això figures com Sadiq Khan, l’alcalde de Londres, i Anne Hidalgo, l’alcaldessa de París i impulsora de la ciutat dels 15 minuts, o Claudia Sheinbaum, ara presidenta de Mèxic i abans alcaldessa de la seva capital, van adoptar el projecte Superilla Barcelona com a referent. Colau basteix la seva proposta donant resposta als problemes de qualsevol gran ciutat davant l’emergència social i climàtica: la desigualtat, la qualitat de l’aire, l’explotació de l’espai públic, l’aprofitament de l’aigua, la salut mental i la reducció del parc d’habitatge en mans de l’especulació i el turisme. En definitiva, qüestiona el neoliberalisme fòssil que està trencant els models de progrés de les ciutats, als quals Barcelona s’havia incorporat, tard, amb la transformació olímpica. En un moment en el qual la política estava atrapada entre repetir la fórmula esgotada del passat o la denúncia al carrer de centenars de moviments socials, els comuns, encapçalats per Colau, s’atreveixen a fer el pas i posar la institució pública al servei dels ciutadans. Davant del cant reaccionari del no hi ha alternativa, proposen imaginar una ciutat més justa i verda.
Durant el primer mandat es lliura el combat contra la desigualtat utilitzant tres instruments centrals: primer, dedicar a les polítiques socials gairebé el doble de pressupost, que més endavant acabaria donant lloc a propostes transformadores com un dentista públic i un sistema d’atenció psicològica gratuït; segon, un pla de barris que actua sobre la segregació territorial; i, tercer, un pla d’habitatge, que arrenca la construcció de milers d’habitatges públics i dobla el parc públic de Barcelona, compra edificis sencers utilitzant per primera vegada el tempteig i retracte, i tanca centenars de pisos turístics il·legals. Ara tot això sembla de sentit comú, però són mesures que es remunten al 2015, mentre molts somreien per sota el nas titllant-ho d’irrealitzable. En el segon mandat es proposa minimitzar l’impacte ambiental de la ciutat i millorar la qualitat de l’aire (des de Cerdà ningú s’ho havia proposat seriosament). Treure cotxes de la ciutat es converteix en la bandera del projecte Superilla, juntament amb la multiplicació dels carrils bici (avui la ciutat és un referent), la protecció de les escoles, l’aposta pel tramvia (hauríem de començar a pensar en futures línies) i l’increment de verd a qualsevol racó de Barcelona. Mentre un arquitecte del passat rondina, els nens juguen al mig del carrer del Consell de Cent. I, per tancar el cercle d’aquest repàs incomplet, Colau fa un salt d’escala: a diferència d’alguns alcaldes que prefereixen pensar en petit, s’impulsa la dimensió metropolitana unificant les tarifes del transport públic, creant el primer operador d’habitatge públic metropolità, fent la primera empresa energètica pública i dibuixant el primer pla estratègic per a la Barcelona dels cinc milions. Avui, la biennal internacional Manifesta ocupa la tèrmica del Besòs, la Casa Gomis al Prat, l’antiga presó de Mataró i el monestir de Sant Cugat i construeix el mapa cultural d’una Barcelona que estava per definir.
Però potser el més important del període Colau, i torno al començament, és recuperar la dignitat democràtica o, en termes més precisos, el dret a la ciutat. Des d'Henri Lefebvre passant per l’admirat Jordi Borja, hi ha un fil activista i intel·lectual a favor que la ciutat sigui un projecte col·lectiu dels seus ciutadans. La ciutat com a bé comú, com a espai compartit, on qualsevol dels seus habitants (nascut allà on sigui) tingui el dret a participar en la configuració del seu entorn urbà. Els fons d’inversió, els lobis turístics, les empreses que se senten propietàries de béns comuns com l’aigua, els representants de l’economia de plataforma, van topar amb una alcaldessa que durant vuit anys no es va deixar temptar mai per les catifes i els velluts, que va donar la mateixa importància a una associació de barri que al cercle més exclusiu, i no va abandonar la denúncia d’aquells que només pretenen obtenir plusvàlues i beneficis de la ciutat. Per als actius de l’anticolauisme va ser l’alcaldessa del no, però per a la majoria de la Barcelona dels barris, aquesta dona feminista, republicana i de classe popular va ser l’alcaldessa del “sí que es pot”.