Entre tota la bogeria que acompanya la guerra aquesta, em crida l’atenció la “petició” del líder bielorús, Aleksandr Lukaixenko, a les empreses estatals: vol “que obliguin els seus treballadors a signar documents on es comprometen a no parlar de la guerra, ni tan sols a casa”.
De manera que avui arribes a casa, amb el paper signat, i adverteixes els familiars que hi ha una qüestió de la qual no podràs parlar, perquè t’hi has compromès per escrit. I no la vols esmentar, la qüestió, perquè esmentar-la ja seria faltar a la teva paraula. Automàticament, els teus fills intenten endevinar la cosa de la qual no pots parlar. És de caràcter sexual? No, no és de caràcter sexual. És alguna cosa lletja? Vaja. Això no saps si ho pots dir, perquè l’esperit del paper que has firmat és, entens, no parlar de la guerra, perquè en malparlaries, no se’n pot parlar bé, de la guerra. Però dir que és una cosa lletja traeix l’esperit del paper que has firmat, per tant, no pots dir si és una cosa lletja, perquè si endevinen que és la guerra després que tu hagis dit que sí que és una cosa lletja, ja estaràs malparlant-ne. Però tampoc pots dir que és una cosa maca, perquè no ho és. I no tindria cap sentit no poder parlar d’una cosa maca. De quines coses no es parla? De les que són lletges però no vols que se sàpiga que són lletges. De manera que dius als fills que no cal que segueixin preguntant. Parles del temps, que és una cosa neutra, i els fills, esclar, et diuen que els refugiats deuen tenir fred. Canvies de tema. Dius que el sopar és bo, i els fills et diuen que ja s’estan organitzant recollides d’aliments per als refugiats. Canvies de tema. Els preguntes com ha anat l’escola. Ells et pregunten si els nens ucraïnesos seguiran tenint-ne, d’escola. Tot el que dius els porta a parlar de la guerra. Llavors dius: “No parlem. No parlem de res”. I els fills et pregunten: “És de la guerra, del que no pots parlar?” Dius que sí. I llavors et diuen: “Ja veus que és impossible”.
