Els ‘progressistes’ de Vox

Per als que ja tenim entre una edat i dues, la notícia resulta espaterrant: Ramón Tamames Gómez és el probable candidat a president del govern –sembla que se sabrà del cert demà dimarts– en la moció de censura contra Pedro Sánchez impulsada per Vox!

De bona família, membre destacat d’allò que podríem anomenar el “front dels intel·lectuals i universitaris” del PCE madrileny, catedràtic des del 1968, autor de manuals d’estructura econòmica utilitzats durant dècades, Tamames contribuí de manera destacada, al costat de Nicolás Sartorius i alguns altres noms, a la respectabilització del partit en els temps inaugurals de la Transició, a mostrar a l’opinió capitalina (especialment treballada per la propaganda franquista durant quaranta anys) que els comunistes espanyols no eren uns tipus d’aspecte patibulari amb el ganivet entre les dents. A ells, en tot cas, no se’ls podia retreure cap Paracuellos ni cap txeca, i això els donà gran visibilitat entre 1976 i 1980.

Tamames va estar a l’executiva del PCE, va ser diputat en les dues primeres legislatures democràtiques i número dos del Viejo Profesor, Enrique Tierno Galván, dins la coalició d’esquerres que governà l’Ajuntament de Madrid a partir del 1979. Tanmateix, la implosió del partit –recordem que se n'escindí fins i tot Santiago Carrillo!– portà Tamames a abandonar-lo. Poc després fundà una anomenada Federación Progresista.

Què era la Federación Progresista? Al llarg de la meva vida he fet força coses estrafolàries, sobretot en el seguiment de l’activitat dels partits polítics. Però una que deu figurar en el top ten va ser assistir, el 26 d’octubre de 1985, al congrés constituent de la Federació Progressista de Catalunya. En descàrrec meu diré que la reunió va tenir lloc en un centre cívic de Sant Andreu de Palomar, que era aleshores el meu barri, i no gaire lluny de casa. Però vaja, sí, reconec que se'n necessitaven ganes.

Els delegats amb vot no arribaven a cinquanta, i en el llenguatge oral del congrés hi predominava el castellà. Tanmateix, els papers programàtics propugnaven, en lloc del sistema autonòmic –que els de Tamames veien en regressió, sota l’ombra de la Loapa–, un sistema federal genuí, amb afirmacions com ara: “Un poble, per a pactar, haurà d’ésser lliure”, o “És clar que Catalunya és una nació”.

El 1986, conscient potser de la modèstia del seu partit personal, i que el bon tracte que li dispensava el diari El País no era suficient per assegurar la representació parlamentària, Tamames integrà la Federación Progresista dins d’Esquerra Unida i n’esdevingué diputat, però abandonà la plataforma d’esquerres a finals del 1987 i, després d’una breu i anodina escala al Centro Democrático y Social, deixà la política. Fins ara.

Així doncs, aquell que havia combatut el franquisme des de la militància més perseguida, aquell que el 1985 considerava que el govern de Felipe González no era realment d’esquerres i descrivia la justícia i les forces de seguretat com, encara, les de la dictadura, l’antic federalista, festeja ara amb Vox: amb els nostàlgics del franquisme, partidaris de liquidar l’estat autonòmic, masclistes, ultracatòlics i trivialitzadors del canvi climàtic; amb el partit dels militars, policies i guàrdies civils.

Seria fàcil explicar-ho dient que, als seus 89 anys, Tamames repapieja, i que Santiago Abascal el tempta amb un últim espasme de notorietat i protagonisme, quan la majoria dels ciutadans ja no sabien ni qui era. No, el vehicle que ha transportat el veterà economista des de posicions d’esquerres fins a la col·laboració amb Vox no és l’edat, ni cap qüestió de model econòmic, ni tan sols l’antipatia envers Pedro Sánchez i Podem. El vehicle és l’espanyolisme excloent, convertit aquests darrers lustres en hostilitat fòbica contra l’independentisme català, contra el catalanisme, contra la llengua i la identitat catalanes. És el fervor per l’article 155, i la visió dels sobiranistes com a “bojos”, i l’"¡A por ellos!"...

I és que, per més que pugui semblar extrem, el cas de Ramón Tamames no té res d’únic. Són molts els personatges públics sense cap indici de senilitat els que han fet al llarg dels anys el mateix trajecte des de la ultraesquerra, o l’anarquisme, o el comunisme, o el socialisme, o el liberalisme, o la democràcia cristiana, o el que sigui, fins a l’espanyolisme d’extrema dreta.

Segons s’ha fet públic aquestes darreres setmanes, abans d’arribar a Tamames Vox va sondejar Rosa Díez (en origen, veterana dirigent del PSOE i la UGT a Euskadi), Marcos de Quinto (que procedeix del capitalisme no precisament popular, amb 47 milions d’euros de patrimoni declarat el 2019), Joaquín Leguina (històric del socialisme madrileny), Alejo Vidal-Quadras (que entre nosaltres no necessita gaire presentació, però començà festejant amb Unió Democràtica) i Cayetana Álvarez de Toledo (originària del conservadurisme il·lustrat). Sense que hagin estat temptats per Abascal, podríem afegir-hi l’exsindicalista José María Fidalgo, i el filòsof Fernando Savater, i l’escriptor Fernando Sánchez Dragó... I tots els noms que s’arrengleren amb la plataforma Libres e Iguales, amb la Fundación Denaes, etcètera, etcètera. Provinents dels més diversos horitzons ideològics, l’ultraespanyolisme anticatalà els agermana i els posa, de manera natural, en l’òrbita de Vox.