El progrés social, a l'agenda política
Vivim un moment de reivindicació identitària de Catalunya que compta amb una forta base ciutadana. Motivacions i sensibilitats molt diverses conflueixen en aquest moviment identitari però la societat té també un objectiu comú: assolir les millores en els àmbits econòmic, social i d'ocupació imprescindibles en el present context de crisi i de retrocés de l'estat del benestar.
Històricament, el progrés social a Catalunya ha coincidit en el temps amb la vindicació per part de la ciutadania dels seus drets com a nació. Per tant, ara toca situar en la primera línia de l'agenda política els avenços econòmics, socials i d'ocupació que correspon aconseguir en un moment polític com aquest, de forta ambició nacional.
Catalunya, malgrat els períodes de decadència derivats de derrotes militars, va ser capaç fa més de dos-cents anys de mantenir els seus trets essencials, el dret, la llengua -en l'esfera popular i privada-, l'estructura social així com el record d'unes institucions perdudes i la ferma aspiració per recobrar-les. Per aquesta raó, quan a partir del segle XIX emergeix el particular dinamisme econòmic i social català, la renaixença s'estén a tots els àmbits de la vida ciutadana. És, primer, un fenomen literari i se centra en la recuperació de la llengua. "L'idioma estava salvat. I, salvat l'idioma, estava salvada Catalunya", va escriure l'historiador Ferran Soldevila. A partir d'aquí, la renaixença catalana segueix i arriba a l'economia, l'educació, els serveis socials i la política.
Un dels principals exponents del catalanisme polític va ser la Mancomunitat. El 2014 es commemora el centenari de la unió administrativa de les quatre diputacions que, amb Prat de la Riba al capdavant, du a terme una obra extraordinàriament valuosa, tant en l'aspecte cultural com en el de creació d'una infraestructura indispensable: política educativa, serveis d'assistència social, carreteres, xarxa telefònica, acció agrària i ramadera, museus i llengua, amb l'adopció de les Normes Ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans.
A principis del segle XX, en els anys de la Mancomunitat i, més tard, en la República, s'assoleixen avenços com la jornada laboral de vuit hores -després de la vaga de La Canadiense del 1909- i el sufragi femení (1933). En l'època de la Generalitat republicana, fita del progrés nacional als anys 30, es millora la xarxa d'hospitals, s'introdueixen campanyes de prevenció, vacunació i higiene pública i es traça un programa d'acció per organitzar els serveis de sanitat i assistència social.
El catalanisme polític coincideix amb l'època d'or de la pedagogia catalana, a la qual el país ha donat continuïtat. Entre moltes altres iniciatives, són els anys de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia i el seu moviment de renovació educativa, de l'Escola Normal Femenina i, molt significativament, de la potenciació de la formació professional i tècnica (necessitat recurrent actualment), davant del greu repte que va suposar per als industrials catalans la pèrdua de les colònies espanyoles. Com cal ara, llavors també era necessari millorar l'ensenyament per regenerar la vida pública i activar l'economia. Així mateix, en uns anys convulsos socialment, el moviment obrer i l'anarquisme també aposten per la instrucció i per la formació de la societat civil. El procés de consolidació del catalanisme va ser obra de tots.
L'associacionisme ciutadà també eclosiona a principis del segle XX a Catalunya. Aquest teixit social va des de les grans organitzacions empresarials i de la propietat fins a societats obreres i infinitats de centres culturals, excursionistes, ateneus, grups teatrals o el moviment coral, tant a Barcelona com més enllà dels límits de la capital. La idea noucentista de la Catalunya ciutat es combina a principis del segle XX amb un augment del dinamisme a les ciutats i pobles del país. Aquesta xarxa d'entitats forjada fa més de cent anys, inconnexa però amb el catalanisme com a element comú, es manté avui dia com un dels principals actius de Catalunya pel compromís que sempre, i ara també, demostra pel progrés del país i dels seus ciutadans.
També en la darrera transició democràtica dels anys 70 i 80, l'assoliment de la Generalitat i de l'Estatut va anar lligat a les polítiques per a la superació de la dura crisi econòmica de l'època, que van posar les bases econòmiques i socials per a la integració a Europa.
En períodes d'incertesa com l'actual, cal revaloritzar aquest projecte comú de construcció d'una Catalunya nacional i moderna que sorgeix a finals del segle XIX i que manté la seva vigència en el present, amb totes les reformulacions i readaptacions necessàries. Ara la societat catalana vol decidir el seu futur però, simultàniament, ha de reclamar els avenços socials, educatius, culturals, econòmics i d'ocupació, les bases dels quals es van aconseguir fa temps en anys de lluita i de reivindicació. Aquests són els punts que, de manera urgent, han de recuperar el primer lloc en l'agenda política del Govern, amb plena coincidència amb les aspiracions nacionals.
Catalunya és un país on les ambicions identitàries mai no s'han deslligat dels avenços econòmics i socials. Ans al contrari. El progrés com a país ha impulsat el major benestar dels catalans i de les catalanes.
