La profunditat del cas Oppenheimer

El contingut argumental de la recent pel·lícula està basat en bona part en fets reals de la vida del científic americà que va contribuir de forma destacada al desenvolupament de la física quàntica i dels processos de fissió i de fusió nuclears, origen de les noves bombes. Les converses i els debats de la pel·lícula segur que provocaran en els espectadors molts pensaments, i obligaran a reflexions importants per al procés de creixement de l’espècie humana. No us deu estranyar que a mi m’hagi interessat molt, sabent el meu convenciment que l’augment dels coneixements científics i el desenvolupament de les noves tecnologies són la base del nostre progrés i de l’augment del nostre benestar, però que és un convenciment que ha de tenir també en compte la preocupació sobre la necessitat de regular un ús adequat d’aquests coneixements i tecnologies, per evitar que tinguin conseqüències no desitjades, o fins i tot funestes, en les nostres vides personals o col·lectives. La pel·lícula reflecteix molt bé un cas extrem, i no pas resolt, d’aquesta dualitat entre l’impuls i el suport del progrés i la necessitat de regulació del seu ús.

Deixeu-me enunciar de forma molt esquemàtica algunes d’aquestes reflexions que, a més de les bombes, són aplicables a moltes altres àrees de les nostres vides.

1.No tot el que podem fer és bo, ni cal fer-ho tot. El progrés científic i tecnològic augmenta extraordinàriament les nostres capacitats personals i col·lectives, i això significa que tant les persones com les societats o els governs poden fer més coses, de forma més fàcil i de forma més contundent. Això és molt bo en la gran majoria dels casos, però no necessàriament sempre.

Per tal de poder enfocar amb profunditat aquesta problemàtica crec que és necessari entendre que tot progrés de millora té tres fases, i que els objectius tenen tres dimensions, i tres característiques: Les fases són: A) L’activitat científica, és a dir l’augment dels coneixements. B) L’activitat tecnològica, és a dir, utilitzar els nous coneixements per a la creació d'eines materials o immaterials que permetin fer-los útils. I C) L’activitat pràctica, és a dir utilitzar-les per aconseguir els objectius volguts. Per una altra banda, els objectius poden tenir una dimensió personal, col·lectiva o global, i els seus efectes poden ser positius, no desitjables, o ambdues coses alhora.

En funció de tot el que acabo de dir, l'obligació dels governs i la disposició dels ciutadans s’hauria de situar en una de les següents 5 línies: impulsar, obligar, prohibir, regular o via lliure. Els exemples són moltíssims i, per tant, em limito a citar unes poques idees generals.

2. Diverses actituds de governs i de ciutadans. S'han d’impulsar i han d'obtenir suport des del sector públic les activitats científiques per tal d’augmentar el nivell de coneixements i les capacitats del país. Penso que no s’ha de prohibir cap tipus d’àrea de coneixements, llevat que excepcionalment es veiés que el seu progrés només podria contribuir a fer més fàcils objectius que es consideren socialment no desitjables. S’han de permetre, i se'ls ha de donar suport, les activitats tecnològiques que creïn eines que millorin les capacitats individuals de totes les persones, i s’han de regular, si cal, per evitar que es creïn eines que només puguin ser utilitzades per a finalitats no volgudes, o que facilitin d’una manera exagerada l’augment de les desigualtats. Amb aquest objectiu, s’han de potenciar de forma urgent les activitats de transmissió dels nous coneixements a les persones, a través d’organitzacions públiques o privades, i fer que el sector econòmic i social rebi directament el fruit de l’esforç científic.

S’han de posar barreres a l’actual corrent d’ultraliberalisme que pretén que l’objectiu de la llibertat personal, que molts compartim, signifiqui que les persones puguin utilitzar per a totes les finalitats que elles lliurement decideixin les grans capacitats que els han donat les noves eines tecnològiques. Sense prohibir-les, cal regular-ne la possessió i prohibir-ne la utilització sense autorització específica per a segons quines finalitats. Ja n’hi ha prou de Trump, Bolsonaro i Ayuso...

I finalment, cal que, a escala global, s’estableixi un nou acord per a l'eliminació i la no fabricació de noves armes de destrucció massiva com les que actualment alguns governs estan utilitzant com a amenaça per intentar aconseguir objectius d’extensió del seu poder o d’influència sobre altres territoris. Una competència econòmica és comprensiva, sempre que vagi acompanyada d’un cert nivell de solidaritat humana. Però aquest és un cas en el qual els grans avenços científics i tecnològics haurien de servir per a altres finalitats, especialment ara que tant la sostenibilitat ecològica com la sostenibilitat social demanen esforços importants i urgents, sobretot als països més poderosos. Crec que Oppenheimer ho pensava...