Profundes fragilitats
No el veiem, ens queda lluny, probablement ningú que llegeixi aquest article hi anirà mai al llarg de la seva vida. De fet, la mateixa comunitat científica té encara molts dubtes sobre què hi ha exactament allà baix. I, tanmateix, tot el que hi passa, el que hi fem, en siguem conscients o no, ens afecta, molt, ara, i molt més que ho farà en el futur, si no en prenem consciència.
Parlo de les profunditats oceàniques, d’allà on la llum desapareix per deixar pas a la foscor més absoluta.
No en parlem sovint. De fet, gairebé mai. Però algú n’ha de parlar. Algú hi ha de pensar. I, sobretot, algú hi ha de fer alguna cosa abans no sigui massa tard.
Per això una coalició de més de 70 ONG, centres de recerca, organitzacions de pesca responsable i facultats de dret de tot el món, la Deep Sea Conservation Coalition, conjuntament amb Animal Latitude, va organitzar fa pocs dies al Museu Marítim una jornada per reflexionar sobre la pesca a gran profunditat i les seves conseqüències.
Segueixo el tema des que l’any 2012 la Comissió Europea va engegar una proposta de revisió de l’actual reglament que regula la pesca en profunditat a les aigües de l’Atlàntic. En vaig ser ponent a l’ombra per part del Parlament Europeu. Allà vam fer els deures. Es van acordar mesures per acabar amb la destrucció del fons marí en les grans profunditats, assegurar la protecció d’aquesta enorme reserva de biodiversitat i complir amb els compromisos internacionals de gestió per a aquest tipus de recurs.
Actualment, però, la proposta està encallada als despatxos del Consell (governs), que continuen claudicant davant d’Espanya i França, els dos països amb més vaixells dedicats a aquesta activitat pesquera altament destructiva. Es podria pensar que estem parlant d’un sector que ocupa milers de llocs de treball i que, en època de crisi, ja se sap, la feina és la feina. Però és que estem parlant de poc més d’una vintena de vaixells que, amb la seva activitat, malmeten un bé comú a tal velocitat que ni tan sols podem calcular la dimensió de l’impacte.
Es miri com es miri, el silenci i la falta d’acció davant d’un afer d’aquesta magnitud són un símptoma més de la poca consciència que encara avui tenim del fet que el planeta no és altra cosa que un enorme ecosistema complex i altament interrelacionat, una trama delicada i fràgil que fa que alteracions en un punt afectin irremeiablement milers d’altres indrets.
El biòleg Francesc Sardà sintetitzava en la jornada esmentada la gravetat de la situació de manera gràfica: “Buscar recursos pesquers en aigües cada vegada més profundes és un clar indicador del fracàs de les polítiques de gestió pesquera en aigües més somes”. I recordava: “Plantejar la pesca profunda amb l’objectiu d’explotar comercialment i massivament determinades espècies desequilibra ràpidament les cadenes tròfiques i, per tant, acaba afectant les espècies pròpiament pescables”.
I és que a aquelles profunditats la fragilitat i vulnerabilitat dels organismes vius és directament proporcional a la fondària en què viuen. La lentitud en el creixement i les dificultats reproductives (recordo que no hi ha llum!) fan que l’impacte sigui exponencialment més gran que a la superfície.
Així mateix, ho explicava el geòleg Pere Puig, la pesca d’arrossegament en aigües profundes també modifica l’estructura del paisatge submarí i té un enorme impacte negatiu sobre els sediments i la biodiversitat dels organismes que hi habiten, inclosa la seva capacitat per absorbir CO.
D’aquí que, com insisteix el biòleg Àlex Bartolí, promotor de la jornada, sigui tan urgent parlar del tema, i pressionar el Consell, especialment els governs espanyol i francès, perquè desbloquegin el dossier.
Ja és hora que entenguem que el mar no és cap propietat privada on per interessos comercials i econòmics uns pocs poden fer el que més els convingui. El mar és un bé comú, i tenim la responsabilitat de gestionar-lo de manera col·lectiva i pensant, sobretot, en les properes generacions. Que no el vegem, que no el coneguem encara prou i que no en parlem tant com caldria no justifica en cap cas que ens en desentenguem.
I és que les espècies que poblen els fons oceànics, per molt estranyes i lletges que ens semblin (sempre d’acord amb els paràmetres estètics antropocèntrics amb què sovint jutgem la natura), són molt més normals, en termes de la seva presència en el planeta, que no pas els humans. Aquests éssers són cecs per manca de llum, no ho siguem nosaltres per manca de visió.
