El professorat universitari: superem el Pla Pidal
S’està discutint un esborrany d’avantprojecte de llei sobre el professorat universitari. Quatre articles a l’ARA (de J. Domingo-Ferrer, V. Sacristán, J. Muñoz i G. Martí) l’han comentat recentment.
Descric el model que considero òptim, i que és el de moltes universitats d’èxit del món. Després el compararé amb el que tenim. Qualsevol reforma que ens acosti al model òptim la dono per bona.
El professorat d’una universitat té dos components: el troncal (permanent o en vies de permanència) i el temporal. En el model òptim:
● El professorat temporal (visitant, associat) és extern: el seu contracte de treball principal és aliè a la universitat.
● Un professor nou és contractat a partir d’un procés de cerca obert i públic, idealment amb la participació d’experts internacionals.
● El contracte en vies de permanència ( tenure track ) cerca candidats a l’inici de la seva carrera. Es tracta d’un contracte de prova de 4-6 anys subjecte a una avaluació final que, si és positiva, comporta automàticament la conversió del contracte temporal en permanent.
● És recomanable no contractar els propis doctors si no han passat per un període de desvinculació real. Per evitar l’endogàmia i per control de qualitat dels programes de doctorat, els doctors propis han de ser desitjats per altres institucions.
● L’avaluació i decisió de contractar, i la política de personal en general, depèn exclusivament de la universitat. La universitat cerca el millor professor que té a l’abast perquè hi té interès: els bons professors li aporten recursos i prestigi (“profit i fama”, en deia el Consell de Cent de Barcelona l’any 1448 tot reivindicant una universitat).
●Convé que la universitat sigui activa reclutant tant professors en vies de permanència com, amb contractes permanents, professors amb credencials ja ben establertes.
El sistema que tenim difereix del descrit en aspectes importants:
● Molts professors temporals no tenen un contracte extern d’entitat real (són precaris ).
●El principi de no contractació dels propis doctors no està prou estès.
●Un problema de molta envergadura és que el contracte en vies de permanència no només està poc generalitzat sinó que és tècnicament impossible perquè la promoció ha de passar per un concurs obert. Això sona bé però és injust per a un professor que mereix la promoció, i és desestabilitzador per a la universitat perquè, si el concurs obert no selecciona el candidat intern, la universitat acaba retenint el candidat (fa bé) i absorbint el nou professor, amb un cost econòmic no previst.
●La conseqüència d’això és que, mentre els concursos que de facto són de promoció són oberts, a la pràctica es fa tot el possible perquè no ho siguin. És com ha de ser però fa lleig.
●Hi ha una obsessió per limitar el marge d’acció de la universitat en el nomenament de professors. A base, primer, de requisits d’acreditació externa (ANECA, AQU) i, segon, de condicionar les comissions avaluadores, que, a més, es converteixen en decisòries. La forma ha anat variant. La proposta a l’avantprojecte empitjora la situació actual. Pretén nomenar una majoria de la comissió per insaculació, és a dir, per selecció aleatòria (sona bé i no manipulable) a partir d’un registre preestablert (i qui el confecciona?) Tot plegat fomenta l’aparició de gremis disciplinaris (les “àrees de coneixement”), limita la participació internacional (els candidats internacionals no s’han preocupat de tenir acreditacions de l’ANECA, els experts internacionals no estan enquadrats i registrats a les nostres àrees de coneixement) i, sobretot, trenca el principi que el professorat el selecciona la mateixa universitat.
El contrast entre el model òptim i el que tenim deriva d’una qüestió conceptual: en el primer, el subjecte principal, el contractant, és la universitat concreta; en el que tenim, deriva d’una concepció napoleònica segons la qual el subjecte principal és el cos administratiu de professors i la universitat és, simplement, una col·lecció de places. El contractant és l’Estat. És una noció que s’origina en el Pla Pidal de 1845, on podem llegir-hi: “Antiguamente eran las universidades independientes entre sí y hasta del gobierno mismo [...]. Ya desde fines del siglo pasado trató el gobierno de poner diques a semejante anarquía ”. El model Pidal ja fa molts anys que no s’aplica en estat pur, però no ens atrevim a escombrar les seves restes. A deixar que les universitats siguin plenament responsables. En part perquè pensem, correctament, que per fer-ho bé caldria replantejar-se també el seu sistema de govern. Doncs fem-ho.
