El professorat universitari: reprenent la qüestió
Entre totes les definicions reduccionistes del que és una universitat, em quedo amb la que ens diu que una universitat són els seus professors. Després del pas pel Senat, la llei orgànica del sistema universitari (LOSU) ja només està pendent de ratificació al Congrés. És un bon moment, doncs, per reprendre el tema del professorat universitari –que ja vaig tractar a l’ARA el 8/11/20– i preguntar-se quines noves perspectives s’hi dibuixen.
Al mes de setembre vaig manifestar (“Capgirem-la”, ARA, 25/9/22) una forta reserva davant de com s’encarava el tema al projecte de llei. Especialment en un aspecte d’importància capital: la selecció del professorat. Si una universitat són els seus professors, una universitat només pot desplegar polítiques potents de qualitat, i de construcció d’una identitat pròpia, si disposa de la plena potestat de conformar els seus claustres professorals. I això estava en perill al projecte de llei. M’alegra constatar que la negociació ho ha salvat. Me’n felicito i sobretot felicito els negociadors d’ERC, del PDECat i dels partits del govern espanyol que han sabut arribar a un bon compromís.
Els reptes que les universitats hauran de confrontar a partir d’ara són molts, però, pel que fa al professorat, n’hi ha dos de fonamentals. Un és el de l’estabilització dels falsos associats. És a dir, d’aquells professors que suposadament, però de fet no, tenen una feina principal fora de la universitat i que hi exerceixen amb contractes de menys d’un any que es van repetint. És una situació ben anòmala i s’entén que la LOSU imposi processos que portin aquests professors cap a contractes indefinits. L’altre és el de fer bé una renovació generacional d’enorme magnitud. El ministre Subirats ens va dir dilluns passat, en un debat amb el conseller Nadal, que més del 50% del professorat es jubilarà en la propera dècada.
En el context europeu, un bon posicionament futur de les nostres universitats, i també de la competitivitat de l’economia, dependrà de dur a terme un bon gruix de contractacions de professors i professores que siguin a la frontera de la investigació científica i tècnica. Això és fer bé la renovació, i dic “un bon gruix” i no totes perquè el “totes” no és realista, ni tampoc imprescindible. Són moltes les universitats del món que brillen perquè el 30% del seu professorat brilla.
Les universitats haurien de complementar la política d’estabilització de professorat precari amb una política agressiva de contractació de professorat socialitzat i actiu a l’esmentada frontera. L’onada de jubilacions fa possible totes dues coses. Candidats per a la segona no en faltaran. Dos factors que ajuden: el nostre ecosistema innovador és atractiu i la nostra diàspora científica és ja molt nombrosa. L’aspiració crec que hauria de ser arribar com a mínim a un 30%. La LOSU sembla posar l’objectiu en el 15%. És insuficient.
Per més que la responsabilitat primera de conformar un bon cos professoral sigui d’unes universitats a les quals la LOSU dona eines suficients per fer-ho, cal emfatitzar que també hi ha una responsabilitat de la Generalitat i del govern central que es materialitza en la pràctica de polítiques d’incentius, una categoria de polítiques públiques que respecta l’autonomia del receptor.
Concretant, aquí i ara és crucial complementar la política, normativament imposada, d’estabilització amb unes polítiques públiques d’incentius a la contractació de frontera que afavoreixin la prevalença d’una composició global equilibrada.
La Generalitat ja practica polítiques d’aquest tipus. N’assenyalo dues:
1. Icrea Academia selecciona professors en exercici per la seva distinció investigadora i els concedeix un ajut econòmic per un període de cinc anys. A més del prestigi que representa, part de l’ajut reverteix en la universitat. Un incentiu, doncs, a contractar bé.
2. El programa Serra Húnter incideix directament en la contractació. La universitat es lliga parcialment les mans acceptant una comissió de selecció la meitat dels membres de la qual són experts nomenats externament per una agència de la Generalitat. A canvi, aquesta finança la meitat del sou del nou professor. A més, un altre avantatge, les autoritats universitàries poden mantenir-se força aïllades de les pressions corporatives internes.
Aquests programes han sigut efectius. És vital mantenir i intensificar programes dels dos tipus. Si no, no arribarem ni al 30% i haurem perdut, per a tota una generació, una gran oportunitat.