Professionalització de les dones a la ràdio (1939-1960)
Peces històriques
De l’article de Susanna Tavera Garcia (Madrid, 1945 - Barcelona, 2025) a la revista Cercles (n. 20, 2017). Investigadora rellevant especialitzada en periòdics de l’anarquisme i dels moviments socials a la Catalunya del segle XX, la catedràtica emèrita d’història contemporània a la UB va morir el passat 17 de febrer. També feia recerques sobre l’evolució del feminisme. És autora d’una biografia de referència: Federica Montseny: la indomable (1905-1994) editada el 2005.
La primerenca professionalització de les dones com a locutores i periodistes responsables dels primers magazins va ser una característica de la implantació de la ràdio catalana a les dècades dels anys 1920-1936 i una modernització cultural aquí. El procés no va ser interromput durant la Guerra Civil [...]. Les dones no varen desaparèixer a la ràdio esdevinguda instrument de guerra i, per tant, molt ideològica i masculinitzada: ni de les emissores republicanes ni de Radio Nacional de España, l’emissora creada a Salamanca el 37. La presència radiofònica de les dones s’incrementà durant la postguerra, malgrat les dificultats que la derrota republicana generà i el control polític que la construcció de l’Estat nacionalsocialista imposà a les emissores de ràdio. El que les dones de ràdio no tornaren a tenir va ser l’autonomia professional o la funció d’editores de programes o magazins, que anys després s’han recuperat i encara avui són una novetat. Cal recordar la forma en què dones de la ràdio catalana republicana, com Rosalia Rovira, de Ràdio Associació de Catalunya, varen ser apartades de la professió. [...] Professionals d’una emissora ocupada, confiscada i castellanitzada com Radio España de Barcelona, EAJ15, successora de Ràdio Associació de Catalunya, parlaven anys després dels problemes que deixà enrere el desmantellament polític de la radiodifusió anterior a la Guerra [...]. La victòria del 39 atorgà a Falange funcions de censura dels programes d’emissores de ràdio i alhora promocionà Radio Nacional de España com a única emissora facultada per emetre informatius, els “diarios hablados” que substituïren els comunicats de guerra, tot menystenint la capacitat informativa d’emissores privades que, de manera coercitiva, havien de difondre’ls. Als anys posteriors al 40, el control polític del sistema radiofònic va ser, a més, paral·lel a una generalització del tipus de programes que es difonien. A les tardes, franja horària preferida per les dones i que la demanda de les firmes anunciants ajudaren a consolidar com a prime time, es radiaven serials, consultoris i discos sol·licitats propis o en connexió amb ràdios afins, com les de la SER. Els migdies, franja també de preferència femenina, eren per a notícies i per a contes infantils que, com la sèrie Tambor, de Matias Guiu, a Ràdio Barcelona, sentia la canalla mentre dinava. L’hora del sopar, en canvi, era per a Cascabel, d’Emilio Costa Ugeda, a Radio España. [...] Per motius molt amplis i sociològicament complexos, la programació va "recrear" des de mitjan anys 40 espais anomenats femenins, que recuperaren aquells que, en un format menys obert i més "convencional", per tant, ja havien donat cabuda a temes culturals abans de la Guerra Civil. [...]
