El valor de la professió infermera en el model de salut català
A Catalunya som poc més de 6 infermeres per cada 1.000 habitants, un 33% menys que la mitjana dels països de l’OCDE, i aquest fet condiciona clarament el model de salut i social. Des de les direccions infermeres hem exposat aquesta problemàtica i les conseqüències que en deriven, però mai s’han plantejat seriosament mesures per solucionar-la.
En un context internacional de manca d’infermeres, a Catalunya no ens quedem al marge i la persistència de la precarietat laboral, juntament amb l’envelliment de la professió i l’efecte de la pandèmia en la salut en totes nosaltres, que ha fet que s’hagin incrementat les incapacitats laborals, només fa que agreujar aquesta situació. I la necessitat d’infermeres creix en paral·lel a les necessitats de la població, més envellida, amb més cronicitat i fragilitat.
El model sanitari català, encara massa enfocat a la malaltia, vol girar cap a l’orientació a la salut de les persones, però per aconseguir-ho calen canvis organitzatius i cal revisar com fer-los.
Les direccions infermeres de Catalunya volem participar en aquesta planificació. Demanem que se’ns escolti i formar part d’una transformació organitzativa per poder millorar l’atenció dels pacients. De res servirà augmentar el nombre d’infermeres si no es coneix com han d’estar estructurades. I tampoc n’hi ha prou a augmentar en 600 les places per estudiar infermeria si no s’acompanya d’un pla de retenció que eviti que un cop acabada la carrera universitària marxin a altres comunitats autònomes o altres països, perquè aquí no es promou l’expertesa infermera ni el reconeixement de les especialitats, i les condicions salarials i laborals són precàries.
Només com a exemple, el salari base d’una infermera a Catalunya és de 1.200 - 1.300 euros; al Regne Unit arriba fins als 2.600; a Suècia, fins als 2.800, i Alemanya, fins als 3.000. ¿Com podem retenir el talent en aquestes condicions?
Cal revisar com cuidem i garantir un com equitatiu i amb unes cures segures i de qualitat. Ens cal una proposta de canvi que a nivell de país permeti: participar activament en la planificació sanitària i en la presa de decisions; fomentar el desenvolupament professional i el reconeixement de l’expertesa; revisar els rols professionals i la formació professionals; reconèixer les especialitats; establir una base de coneixements comuna amb protocols, registres i indicadors que garanteixin l’equitat de les cures infermeres a qualsevol dels centres del nostre país; reordenar la formació professional de l’àmbit sociosanitari i de salut i legislar el cicle de grau superior en intervencions cuidadores, que permeti per delegació de la infermera assumir activitats cuidadores que actualment no els són permeses; regular les dotacions als hospitals i millorar les condicions laborals de les infermeres.
No hem aconseguit que s’escoltin les demandes del col·lectiu i és ben sabut i demostrat per estudis amb el màxim rigor científic que hi ha una relació directa entre les dificultats laborals de les infermeres i els resultats en salut dels pacients. La falta d’infermeres i les complicades condicions laborals agreujades per la saturació hospitalària fan que la situació sigui complexa i insostenible en aquesta setena onada de covid-19. No deixarem de reivindicar la necessitat de tenir un interlocutor infermer al departament de Salut, que resolgui els problemes del col·lectiu sense intencions ni peatges polítics.
Calen mesures urgents, coratge polític i lideratge professional, ja que l’atenció sanitària i sociosanitària dels ciutadans està en perill. Les direccions infermeres som les responsables de la gestió dels serveis infermers i volem ser en els òrgans de decisió de la política sanitària i del finançament del sistema per aportar solucions constructives, realistes i eficients que facin sostenible el model sanitari i social de Catalunya.
