Profecia, visió, paròdia
Hi ha pocs noms com el de T.S. Eliot, amb tanta influència en la poesia contemporània. No és fàcil establir les raons d’una repercussió d’aquest tipus, però potser una de les causes és l’estrany equilibri entre classicisme i modernitat que Eliot va saber imprimir a la seva poesia. D’una banda, es va inclinar per l’experimentació d’una manera força paral·lela a com ho va fer a la narrativa el seu amic James Joyce; de l’altra, mai va renunciar a les fonts clàssiques, de les quals va donar testimoni en nombroses declaracions, en particular en tot allò que es refereix a Dante. Eliot tenia una capacitat singular per a la introspecció metafísica, que alternava amb una observació amb freqüència irònica de la vida que el rodejava.
Recordo l’impacte que em va produir la lectura de La cançó d’amor de J. Alfred Prufock, amb la seva forma de monòleg interior dramàtic i amb els seus continus salts d’escenari, amb una dialèctica molt eliotiniana entre sublimitat i paròdia. Aquest poema, en molts aspectes, era el precedent necessari de la que potser és la seva obra més coneguda, La terra eixorca. L’obra és un enorme collage ple de cites i referències en el qual es posa en evidència la recerca d’un diàleg viu amb els clàssics, en especial amb Dante i Shakespeare. És una escenografia fosca per la qual van desfilant els espectres del passat enmig dels rastres del present. Profecia, visió i sàtira es combinen magistralment a través de sobtats canvis de veu i lloc.
Finalment, Quatre quartets és l’obra mestra madura d’Eliot. Hi continua la intensa meditació sobre el temps que ja es trobava a Prufock i a La terra eixorca. S’aguditza així mateix la interrogació religiosa, amb incursions místiques, que sempre va caracteritzar el poeta. Les vicissituds espirituals d’Eliot es transformen en preguntes, a vegades desolades, sobre la transcendència humana. No obstant això, com a contrapunt, mai falten les dosis paròdiques de qui contemplava la vida com una ambigua tragicomèdia.
