La profecia autocomplerta (1)

Si finalment Catalunya es realitza en un estat propi, una República Catalana, serà una victòria no de l’independentisme català sinó del nacionalisme espanyol. L’espanyolisme centralista és la ideologia del Regne d’Espanya, però dins d’aquest somni ideològic hi ha dues tendències, una de constructora i una altra de destructora.

La constructora és la “progressista”, que pretén una Espanya uniforme lingüísticament i culturalment i centralitzada des de Madrid, una hipercapital que controla les comunicacions, la política, la ideologia i on resideixen totes les empreses financeres i d’importància. Aquesta tendència pretén que les elits retenidores de l’Estat acceptin arribar a acords acceptables amb les elits de fora de Madrid, que consideren “locals”. La seu de la cort per definició no es considera “local”, no és un lloc físic sinó de categoria ontològica.

Aquest espanyolisme constructiu accepta “l’accent” local sempre que sigui domèstic i inofensiu per discutir la primacia a la llengua del seu estat. En resum, Madrid i tot el que és castellà-andalús són “l’universal”, i la resta, “el particular”. La cort és “cosmopolita” i fora d’allà hi ha el que és “local”. La cort, aquesta fantasmagoria, és la seva realitat. Aquesta tendència la van expressar des de la segona restauració de la monarquia borbònica el PSOE i el grup Prisa, però es va actualitzar amb Podem i la seva escenografia castissa a la Puerta del Sol, amb la cervesa Mahou a la mà.

L’altra tendència, destructora, és la que governa encarnada en el PP de Rajoy. És la que es torna forta amb l’hostilitat i l’enfrontament amb les tendències polítiques, socials o econòmiques dins del Regne i fora de Madrid. Que individus com Alfonso Guerra, per exemple, no siguin d’aquest partit només il·lustra la transversalitat i la profunditat de l’espanyolisme. Aquesta altra tendència defensa els mateixos interessos que la constructiva però, pel seu radicalisme, pel seu afany d’humiliar el contrari, aconsegueix posar en perill el sistema polític que defensa i portar-lo a una crisi.

Seguint la seva naturalesa destructora, Rajoy va iniciar una campanya contra interessos catalans i va recórrer l’Estatut davant d’un tribunal que va calcular que ja era seu ideològicament, i la va encertar. La faena la van concloure els magistrats a la plaça de toros de Sevilla, com no podia ser d’una altra manera, ja que tradicionalment Sevilla i Madrid van ser les seus de la cort.

L’ofensiva contra l’autogovern català es va fer en nom de la lluita contra “el separatisme”: si comptabilitzem el suport que tenia l’independentisme fa set anys i el que té ara, cal concloure que Rajoy el va sobredimensionar interessadament, va inventar un enemic que no existia. Al contrari, va ser el PP qui conscientment el va crear llavors. Sense restar mèrits als esforços de l’independentisme per convèncer els seus conciutadans que a Espanya no hi havia solució als seus problemes i que era un problema en ella mateixa, la veritat és que el convenciment actual de la meitat dels catalans que cal anar-se’n del Regne d’Espanya com més aviat millor és mèrit de Rajoy. És un cas de profecia autocomplerta: van invocar el separatisme amb acarnissament i va arribar l’independentisme. És difícil discernir quina part hi ha aquí de beneiteria, d’imbecil·litat, d’ignorància, d’ideologia franquista i de pur càlcul.

Si un dia coincideix que hi hagi a Espanya intel·lectuals amb valor i independència de criteri i també mitjans de comunicació rigorosos i no sectaris, llavors analitzaran la utilització de la comunicació i el llenguatge com a arma de lluita política en el conflicte entre l’Estat i el Procés, aquest moviment cívic i polític. Aquests usos esbiaixats es podran assenyalar en totes dues bandes però, en situar responsabilitats, no es pot comparar la màquina total que és l’estat espanyol amb aquesta ciutadania catalana mobilitzada i les institucions catalanes nascudes de l’autonomia. No es pot comparar la situació en què viu la societat catalana, on es pot escollir entre una majoria de mitjans favorables a l’ statu quo regnant i una minoria favorable al referèndum i encara al sobiranisme, amb la que viu la resta de la població espanyola, on pràcticament només existeixen els mitjans que ens torturen diàriament amb “la unidad de España ” i “ el desafío separatista ”.

La segona part de l’article, demà dilluns