Produir i reproduir, com fer-ho compatible?
L’allargament de la pandèmia està provocant molts canvis que, probablement, es mantindran en el futur i en generaran d’altres que ja es van perfilant; el virus ens ha mostrat que moltes de les nostres rutines podien ser modificades i potser ens haurà obligat a trobar el camí per millorar-les.
Parlem, per exemple, de l’àmbit del treball. En circumstàncies normals, el pas al teletreball com a forma molt generalitzada hauria estat molt difícil. Les empreses s’hi haurien resistit, potser els treballadors i treballadores també, hauria calgut vèncer moltes resistències perquè aparentment resta control a l’empresa, i hi ha encara una forta tendència a creure que si no se'ls vigilés, els assalariats no farien gran cosa. Doncs bé, comencen a aparèixer estudis que mostren que moltes empreses estan satisfetes amb el teletreball, i que la productivitat ha augmentat com a conseqüència d’aquest canvi. Per exemple, una recerca feta sobre 500 organitzacions i 5.000 persones treballadores a Anglaterra ha mostrat que en un 63% de les empreses la productivitat va augmentar durant el tercer trimestre de l’any passat, justament com a conseqüència del teletreball, de l’estalvi de temps en desplaçaments del personal, d’una flexibilitat més gran dels horaris i de l’augment de les connexions online, que són més àgils que les relacions socials de sempre.
Curiosament, són les persones que han teletreballat les que no es mostren tan satisfetes i tenen la impressió d’estar tot el dia pendents dels ordinadors. Fa anys que vam passar a ser una societat en què interioritzem molts deures i obligacions, sobretot els vinculats a la feina, i és més probable que l’exigència individual sigui més alta que la que imposa l’empresa. No en va s’ha parlat dels workaholics, els addictes a la feina. En qualsevol cas, però, queda clar que cal trobar la reglamentació adequada per no convertir el que pot ser una manera millor d’organitzar el propi temps en una tendència compulsiva a treballar tot el dia.
Perquè, de fet, l’evolució ha de ser la contrària. L’enorme augment de la productivitat que s’ha anat generant en els últims anys, la substitució de treball humà per maquinària intel·ligent, ens han de portar a treballar menys, no a treballar més, i a fer-ho a través de la redistribució de la feina, atès que produir per al mercat implica encara la manera com aportem uns serveis a la societat i com aquesta ens retorna uns mitjans per viure. De fet, la gran majoria de les experiències de reducció de jornada laboral, tant a Suècia, com al Japó, com en algunes grans multinacionals, mostra que escurçar el temps de treball fa créixer la productivitat, cosa que permet mantenir els mateixos ingressos per als assalariats.
La reducció del temps de treball té un gran nombre d’avantatges, a més de permetre’ns organitzar d’una altra manera la vida i disposar de més temps lliure. Primer avantatge: pot implicar la creació de molts llocs de treball nous, cosa que serà urgentíssima el dia que es consideri que s’ha acabat la pandèmia i comencin els acomiadaments. Però hi ha un segon gran avantatge que rarament es menciona: la feina que hem de fer no és només aquella que ens paguen, i que és indispensable per disposar de béns i serveis que ara considerem totalment necessaris. La feina humana és doble: produir i reproduir. I reproduir és una feina de la qual depèn la vida, com s’ha pogut comprovar en aquesta pandèmia: és el que anomenem feines de cura. Les que des de sempre han fet les dones sense que ni tan sols hagin merescut ser considerades treball, i que segueixen sent invisibles. Ja sabeu allò de “la meva mare no treballa, està a casa”. Doncs bé, amb jornades de 6 hores seguides, per exemple, una parella podria combinar els horaris per poder estar amb les criatures, poder educar, poder gaudir-ne. O amb els pares i mares grans, que ara aparquem sense miraments. O amb la gent que estima, les aficions que té o els llibres que vol llegir.
És molt probable que el debat sobre escurçar els temps de treball comenci aviat entre nosaltres. De fet, es pot dir que ja ha començat, ja hi ha algun partit que parla de treballar 4 dies. No em sembla la millor solució: de nou, és una proposta que ve de la mirada masculina, que no es planteja altra feina que la professional. De moment, en aquest debat hi participen sobretot els homes. La feina del futur ha de donar molt més valor a la cura, i a la cura compartida entre homes i dones. Si no es fa així, que no ens sorprengui, per exemple, que entre nosaltres la natalitat sigui de les més baixes d’Europa o que tanta gent gran estigui sola. És un debat en què les dones hem de tenir una forta presència i parlar des de la nostra experiència si no volem que, una vegada més, tot es repensi des d’un punt de vista exclusivament androcèntric.
Marina Subirats és sociòloga.