Procrastinació

Avui, en lloc d'esmolar una paraula vella, en presento una de nova que bateja un mal del nostre temps. No la invento, esclar, ve del llatí procrastinare , que vol dir deixar per l'endemà . L'anglès la té des del segle XVI i és als diccionaris francesos i espanyols. En català, de moment, només la recull la Viquipèdia però segur que li acabarem obrint la porta.

Donar nom a un concepte enriqueix la llengua perquè permet pensar el que era boira. Si, a més, és un mal, no hi ha millor primer pas per combatre'l.

La procrastinació és el trastorn de la conducta que ens fa fer coses irrellevants en lloc de les prioritàries: posar-se a ordenar llibres la nit abans de l'examen, trobar mil excuses per posposar la trucada que ens trauria un pes de sobre.

Qui procrastina no entén per què ho fa. És negatiu en tots els sentits: fa de l'obstacle una muntanya i del petit esforç una espiral de neguit. Quants negocis enfonsa? Quantes relacions trenca? Quanta mala vida ens dóna?

Enganyant-se amb un "Tranquil, ja ho faré", es va posant una pressió que fa més difícil fer-ho i intensifica, doncs, el desig d'ajornar-ho.

Tots la patim més o menys i és l'antònim de disciplina: l'exemple més clar de no manar en tu mateix. Causes? Un munt. Però hi ha una constant: treballar va contra el principi de plaer, i vol compensacions. Qui en té molt poques fa un "No" infantil que vol castigar els pares per no estimar-lo prou. Però com que és adult i es fa de pare, es castiga a ell mateix.