Proclamació de la República Federal (1873)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de Valentí Almirall (Barcelona, 1841-1904) a 'El Estado Catalán' (15/18-III-1873). Traducció pròpia. Enguany s’escau el 150è aniversari de la Primera República espanyola. Fins al 19 de gener de 2024 s’exposa al Campus de Ciutadella de la UPF una mostra commemorativa d’aquella fita històrica que va inspirar al dibuixant i il·lustrador Tomàs Padró (Barcelona, 1840-1877) l’al·legoria que condensa la simbologia del republicanisme clàssic.

Estem persuadits que a Espanya cal fer un assaig de república federal, però no podem saber si ha de venir de dalt, o sigui de les properes Constituents, o si han de prendre la iniciativa les províncies i proclamar tanmateix la federació. Ens cal estar previnguts pels dos casos, i ja vam apuntar en un article anterior algunes idees per si la federació vingués de dalt. Avui hem de preveure el segon cas i indicar la marxa que, a parer nostre, hauria de seguir-se si les circumstàncies fessin que la república federal vingués per iniciativa del país. D’entrada, deixeu-nos consignar que aquesta seria la manera més natural i lògica  d’establir la federació. La república federal, que no és altra cosa que el pacte d’aliança que formen varis estats sobirans, renunciant pel bé general a una part de la seva sobirania, es constitueix més sòlidament venint, encara que sigui momentàniament, de la independència que venint de la centralització. Però si partint de la independència, tot i ser momentània, l’establiment de la república federal ha de ser més sòlid, és precís confessar que ha de ser també molt més difícil i exposat a complicacions, sobretot quan, com avui passa a Espanya, no s’han concretat encara les aspiracions ni sintetitzat les idees en la major part de les províncies que la constitueixen. Les circumstàncies, però, poden obligar el partit federal a seguir aquest últim camí, i per això és patriòtic que ho prevegem i ens ocupem del cas i de les seves conseqüències formalment. Si la federació ha de venir de baix, la primera, la més transcendental qüestió que se suscitaria seria la divisió d’Espanya en estats federats. [...] La missió més difícil que haurien d’emprendre aquells que estiguessin al front del nou estat nascut en una província que proclamés la federació, seria preparar la formació del pacte amb els altres estats germans. Si existís un govern de les nostres idees, podria servir de nucli a les províncies per arribar a la reunió de la Constituent encarregada de redactar la constitució federal, que hauria també de ser convocada sense perdre temps. Si no existís el govern, o no pogués, per qualsevol motiu, servir de llaç d’unió, els primers que proclamessin la república federal haurien de prendre la iniciativa i, d’acord amb els qui els secundessin, convocar nogensmenys una assemblea començant a aplegar els representants dels estats que estiguessin ja constituïts i completant-se a mesura que s’anessin constituint. De tota manera, sempre caldria tenir present que simultàniament a la proclamació de la independència, ha de proclamar-se la federació, i que, si és urgent la constitució de l’estat, no ho és menys la general de la república federal espanyola. [...] I si aquesta ha de proclamar-se, vingui de dalt o vingui de baix, allò que interessa és que es proclami bé i que la manca de meditació o d’idees no faci estèril allò que amb elles esdevindria fecund de resultats.