Procés: les paraules importen
“El órdago secesionista de Arenys podría repetirse en otros municipios”. Amb aquest títol Libertad Digital, el diari fundat per Federico Jiménez Losantos i associat al grup d’Intereconomía, encapçalava la notícia del primer referèndum per a la independència, que es va celebrar a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009. Des d’aleshores, tots els mitjans de comunicació, en paper i digital, editats a Madrid i províncies, han associat l’expressió órdago al procés català. La Razón, l’ Abc, El Mundo, El País, El Correo, l’ Expansión, La Gaceta, el Faro de Vigo, el Diario de León, el Diario de Valladolid, El Confidencial, El Español i molts d’altres la fan servir, dia a dia, per referir-se a notícies vinculades amb la política, la societat o l’economia catalanes.
La Vanguardia i El Periódico també n’han fet ús, però molt més esporàdicament. M’estic referint a les informacions, no als articles d’opinió. L’órdago s’ha utilitzat com a avanttítol, títol o subtítol o s’ha estampat en portada. Per tant, és una decisió de la línia editorial del mitjà. El ventall de possibilitats té un repertori limitat: “órdago de Estado”, “órdago catalán”, “órdago independentista”, “órdago secesionista”, “órdago soberanista”, “órdago de Mas”. I para de comptar.
Però, què vol dir órdago? És una jugada del mus que comporta un elevat risc: apostar-ho tot d’un cop. Si la resta de jugadors accepten l’envit, guanya qui tingui les millors cartes. És un tot o res. De fet, qui fa un órdago està provocant, desafiant, reptant els contrincants. Segons Joan Coromines, el terme repte no té altre significat que “provocació ofensiva”. Per això, sovint, també s’etiqueta la política catalana de desafiament. Davant la provocació independentista, la resposta ha de ser una dura i severa reprensió i combat. Aquest órdago és una marca d’èxit insistent que exclou una visió més freda i entenedora del que està succeint a Catalunya.
Mark Thompson, president i conseller delegat del New York Times, ens recorda: “El llenguatge importa. Les paraules no tenen cap cost, i qualsevol polític, periodista o ciutadà en posseeix una reserva il·limitada. No obstant això, hi ha dies que unes poques paraules ben escollides assoleixen una gran importància, i l’orador que les fa servir decideix el curs dels esdeveniments”. Thompson, amb una llarga experiència a la BBC i a Channel 4, fa aquesta reflexió a Sin palabras. ¿Qué ha pasado con el lenguaje de la política? (Debate, 2017). És a dir: les paraules importen perquè són l’instrument mil·lenari per modelar l’opinió pública.
Els principis bàsics del periodisme, distància i objectivitat, figuren en tots els llibres d’estil dels rotatius del món, inclosos els que s’editen a Espanya. És un precepte, una norma escrita, que els mitjans obliden, segons quines siguin les seves fílies i fòbies partidistes. La desconnexió del que està passant a Catalunya, des de més enllà de l’Ebre, obliga els periodistes a exagerar i demonitzar perquè aquest és el procediment habitual. Allò que la notícia “necessita”, el que el seu editor espera, l’estil a què han acostumat els seus lectors. Mark Thompson considera que aquesta mena de periodisme “el podem considerar opinió i tots podem aturar-nos un moment i decidir si hi estem d’acord o no; però no l’anomenem notícies: barrejar els mons del que és i del que hauria de ser és tan incoherent i fals com confondre l’astronomia amb l’astrologia”.
I, malgrat tot, els polítics no dubten a manllevar les expressions d’èxit del periodisme cridaner quan saben que el seu auditori és procliu a acceptar-les. Carme Chacón va fer servir “el órdago secesionista de Mas” quan lluitava per la secretaria general del PSOE; José M. Aznar va col·locar l’expressió mentre lliurava els premis FAES a la llibertat 2014; Albert Rivera va considerar “el órdago independentista” un dels problemes més greus als quals s’enfronta Espanya, juntament amb la crisi econòmica i el terrorisme jihadista, durant el debat d’investidura de Mariano Rajoy; i el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, va negar tota possibilitat de pacte amb les formacions sobiranistes per fer front a “el órdago independentista”. Aquests són alguns exemples, n’hi ha molts més.
Però les paraules sí que tenen un cost quan se’n fa un ús visceral i abusiu: desconfiança, prejudicis, enfrontaments i fòbies. I el periodisme es vicia perquè, en lloc d’observar, judica. Sí, les paraules importen.
