El Procés ha mort. Visca la independència
Les eleccions de diumenge no han resolt res, i ho han complicat tot. Ja es veia a venir. La desfeta de la unitat independentista després de 2017, si és que mai havia existit de veritat, ja es va manifestar rotundament a les eleccions de 2021. Una pèrdua de 700.000 vots. I com que en tres anys no s’ha fet altra cosa que burxar en la divisió, tant en el pla polític com en el civil –i per part de tothom–, és lògic que no s’hagi recuperat cap dels centenars de milers de desenganyats per la gestió del Primer d’Octubre.
És cert que el sobiranisme més conseqüent es repeteix a si mateix que els independentistes hi són, que ningú no n’ha desertat per molt que estiguin empipats i decebuts, i que resten a l’espera de temps millors. Tanmateix, jo ja no estic tan segur que encara hi siguin tots. Les anàlisis que es faran dels resultats de diumenge potser ens en diran alguna cosa més precisa i certa. Però em sembla que també hi ha desercions, poques o moltes. No oblidem que fins i tot en els moments de més voluntat independentista, la proporció dels que a més de voler-la la veien possible sempre havia estat baixa. I ara, quan fins i tot una part de l’independentisme polític n’ha ajornat les expectatives a una o dues generacions vista, és lògic que hom es decanti per votar solucions per al mentrestant. Hi ha qui deu pensar que quan la independència torni a ser a l’horitzó ja en parlarem.
Però tampoc no tot és només una qüestió de desercions individuals. En set anys, del 2017 al 2024, el país ha anat canviant molt ràpidament en demografia, en preocupacions i aspiracions, en esperances d’emancipació però també en processos de desvinculació nacional. Les maneres de concebre i viure la política –amb desconfiança, amb suspicàcies antipartit i sobretot amb prejudicis antipolítics– també han dut a establir grans distàncies entre els discursos polítics convencionals i l’actual conversa pública. Des de les dicotomies cada cop més confuses entre dreta i esquerra que ja no diuen res, fins als qui ja no els incomoda que els situïn a l’extrema dreta, que els tractin de racistes o que els diguin que viuen atrapats en una cultura patriarcal. Ni tan sols entre els més joves, com hem vist en algunes de les darreres enquestes. La ideologia woke, la correcció política o la cultura de la cancel·lació, a la majoria de la població els sonen forasteres –ho són!– i sobretot impostades i coercitives: allunyen dels principis que defensen més que no pas sedueixen.
Així, caldria saber si en aquest nou context allò del dret a decidir que va remoure l’antiga confortabilitat autonòmica encara té tanta força mobilitzadora. Recordem que una de les primeres grans manifestacions rupturistes, el 2007 a Barcelona, es va produir després de tot un seguit de greus avaries elèctriques i de Renfe. Ara el col·lapse de tota la xarxa de Rodalies no sembla que hagi tingut cap impacte a l’hora de restar vots al PSC, que és el partit més directament responsable de la desídia a l’hora d'invertir-hi. I no estic gens segur que la denúncia clara d’espoli fiscal que darrerament ha fet el govern de Pere Aragonès li hagi aportat cap vot. Per no dir el fet d'haver aconseguit la llei d’amnistia: tres escassos diputats de més a Junts! Altres temps, altres perspectives, altres sensibilitats... i altres insensibilitats.
Tot això, esclar, són intuïcions que només prendrien el seu valor si les poguéssim documentar. Però els resultats de diumenge compten i parlen. ERC s’enfonsa, i si Junts no ho ha fet és per la força del president a l’exili, Carles Puigdemont. Però sense Puigdemont, Junts hauria acompanyat ERC en l’ensulsiada. I la victòria de Salvador Illa ha estat més per manca d’un adversari convincent, per haver rebut vots d’uns rivals en desfeta i pel xantatge emocional fet per la metròpoli a la colònia, que no pas per mèrits propis. D’altra banda, una victòria pírrica, la socialista, que tal com estan les coses pot no estalviar-li unes noves eleccions.
No dic pas que l’independentisme s’hagi acabat. Ni tan sols que s’hagi de repensar com a horitzó. El que cal no és revisar els objectius sinó reflexionar críticament sobre les estratègies, el relat i l’acció, l’organització, els lideratges. I cal que les formes de confrontació reals i simbòliques estiguin a l’altura dels temps actuals. Cal adonar-se que des que tot va començar a principis de segle XXI amb les velles provocacions aznarianes i guerristes o el fracàs de l’Estatut de 2006 ha plogut molt. I que cal tornar a estudiar a fons els nous perfils d’una societat que ja no és la que va arribar confiada i enfervorida al Primer d’Octubre de 2017. El Procés ha mort? Doncs visca la independència.
