Començava la Setmana Santa amb uns titulars d’aquells que sempre generen reaccions intenses: “Els catalans són els ciutadans menys estimats de l'Estat”. Era el ressò d’un estudi realitzat per l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) amb Esade del qual es desprenia que els catalans són el grup territorial que genera menys afecte a la resta de regions, i suspèn de manera massiva; només al País Basc reben un aprovat justet. A l’inrevés, des de Catalunya s'aprovava tota la resta de regions analitzades.
Aquests resultats confirmen una cosa que alguns ja sospitaven: els catalans són vistos des de la resta d’Espanya com un grup territorial molt diferenciat, al capdavall això és el que mesura la distància en afecte/desafecte en estudis de psicologia social. El màxim afecte es dona al propi grup territorial (endogrup), i el màxim desafecte a aquell que es considera més diferent i extern (exogrup). És a dir, en el context que estem tractant, i en sentit estricte: una altra nació. És el bucle de la política territorial espanyola: percep Catalunya com una nació, però això no pot tenir reconeixement institucional, puix atempta contra al model francès de construcció nacional, preferit per una àmplia majoria d’espanyols.
Això no és nou, esclar. L’estudi més antic sobre actituds territorials fet a Espanya a 1963 ja obtenia aquests resultats, com el que va fer el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) a 1978-1979. A falta d’estudis previs, ja se’n troben rastres a meitats del segle XVII, arran de la Guerra dels Segadors, i en els comentaris de coneguts escriptors castellans, entre els quals destaca Quevedo. Una mica abans de les autonomies, vaja.
A Anatomia d’un desengany (2013), discutia l’assumpte, analitzant l’estudi del CIS a 1994 –el darrer gran a escala espanyola– en el qual els catalans era l’únic grup territorial que suspenia en actitud rebuda de la resta d’espanyols: 4,8 sobre 10. Esclar que si la cosa no ve de fa poc, una qüestió esdevé interessant: ¿Quin efecte ha tingut el procés d’independència en les actituds interterritorials? L’estudi ICIP/Esade no ens pot ajudar en aquest sentit, perquè la metodologia i la tècnica són diferents dels estudis previs.
Tanmateix, sí que es pot analitzar considerant les dades proporcionades per l’estudi de 2019 del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), l'enquesta Percepció sobre el debat territorial a Espanya. 2019. Aquest estudi repetia el disseny mostral, la metodologia i la tècnica del fet pel CIS a 1994, i això permet un tractament conjunt d’ambdós estudis, diferenciats en 25 anys. Com que moltes coses han passat a Catalunya i a Espanya en aquests 25 anys, cal ser cautelós amb les conclusions. Ara, és clar que els dos processos territorials amb més impacte social han estat el final del terrorisme al País Basc i el procés d’independència a Catalunya.
Aquesta anàlisi comparativa és la que hem fet Daniel Albalate, Ferran Mazaira Font i jo mateix a "Dynamics of intergroup conflict and attitudes towards outgroup members: Evidence from terrorist and secession conflicts", publicat fa un mes a la revista Politics, Groups and Identities. La nostra hipòtesi de partida era que el final del terrorisme aniria associat a una millora d'actituds entre el País Basc i la resta d’Espanya. Però el Procés aniria associat a un empitjorament de les actituds relatives a Catalunya, en ambdues direccions.
La primera sorpresa fou veure una millora no trivial de la nota rebuda pels catalans: de 4,8 a 1994 a 5,6 a 2019! Com que totes les regions milloraven en la nota rebuda a 2019, vam pensar que el fet que a 1994 hi hagués molts més problemes socials (econòmics, terrorisme, etc.) podia explicar que tothom millorava la nota a 2019. Per això, quan corregim tècnicament la millora catalana per la millora de la resta de regions, obtenim que la millora catalana entra dins del patró general de millora (en canvi, la millora basca supera a la millora general). La primera conclusió era, per tant, sorprenent: a novembre de 2019 no es trobaven traces que el procés d’independència hagi empitjorat l’actitud de la resta d’Espanya envers els catalans.
En canvi, quan analitzem l’actitud de cada regió envers la resta d’Espanya, trobem que l’actitud mostrada pels catalans és l'única que empitjora (la dels bascos és entre les que més milloren), i que aquest empitjorament és significatiu. Això no ens va sorprendre, perquè sí que era consistent amb les nostres hipòtesis.
Per interpretar aquests resultats ens basem en el paper de les amenaces percebudes en els conflictes entre grups. El final del terrorisme d’ETA va suposar el final d’una amenaça social i territorial pràctica. En canvi, és molt probable que una majoria d’espanyols no arribessin a percebre el Procés com una amenaça real i significativa per al seu grup nacional, per l’escassa probabilitat que el resultat fora la independència. Al contrari, però, és molt probable que la repressió desfermada per l’Estat la tardor de 2017, que persisteix, sigui el factor crucial per entendre que el grup territorial catalans és l’únic que mostra una actitud més negativa envers la resta d’Espanya.
La interpretació dels resultats sobre l’evolució de les actituds en aquest conflicte entre grups és interessant i oberta a debat. Ara bé, el que resulta clar i robust és que, contra el que era intuïtiu preveure, l’actitud envers Catalunya no és empitjorada pel Procés, però sí que empitjora l’actitud dels catalans envers Espanya. Seguirem analitzant.
