Problemes de Sumar
Esgotats els acudits i coverbos que continguin les paraules sumar i restar, queda, clara i llampant, una evidència: si les esquerres no aconsegueixen un mínim de cohesió, les dretes tenen altes possibilitats d'imposar-se en el cicle electoral d'enguany, que inclou eleccions municipals, autonòmiques i generals. Dit d'una altra manera: existeixen altes possibilitats que les esquerres, degut als seus errors, tornin a ser les principals responsables de la victòria d'unes dretes profundament reaccionàries. Aquesta és una dinàmica que es repeteix de forma gairebé cíclica en el sistema polític espanyol, però que sigui previsible no la fa menys nociva: el cicle d'involució en tots els ordres que se'n pot derivar és de conseqüències difícils de preveure. Als que de seguida salten amb allò que tant és un espanyol de dretes com un espanyol d'esquerres, i ho atribueixen a Josep Pla, cal recordar-los que Pla deia moltes coses, i sovint frontalment contradictòries entre elles. Ai dels qui especulen amb la idea que un govern de PP i Vox seria bo per donar vitalitat a l'independentisme català, o que pensen que faria espavilar una societat que troben adormida o narcotitzada. La lògica del com pitjor, millor és falsa: en política, com a la vida, com pitjor, sempre pitjor.
Ho direm encara en unes altres paraules. El sistema polític espanyol es divideix, efectivament, en dos fronts, o blocs, o com es vulguin anomenar: d'una banda, la dreta nacionalista, i de l'altra, tot el que no és la dreta nacionalista. La dreta nacionalista inclou els partits (Vox; Ciutadans, si sobreviu d'alguna manera a aquest cicle, i, per descomptat, el PP, el partit més important del sistema), les cúpules judicial i policial, gran part de l'alt empresariat, gran part de l'alt funcionariat (amb la casa reial al capdamunt) i la majoria dels mitjans de comunicació més potents, així com l'Església i moltes altres organitzacions i entitats de pes. El que no és la dreta nacionalista és tot l'espai que se'n sol dir que està a l'esquerra del PSOE, més els bascos i els catalans, i també els valencians, els balears i els gallecs progressistes. I el PSOE, esclar. Als que també afirmen, sagaços, que el PSOE i el que està a l'esquerra del PSOE són iguals que el PP i Vox, només els direm que són els primers causants de les derrotes que després ells mateixos jutgen tan severament.
El que és veritablement llastimós és que l'oportunitat d'impedir la involució d'una dreta que torna a ser obertament franquista es perdi entre vanitats i personalismes. El PSOE sí que és una cosa: un partit sistèmic que, a diferència dels temps en què investia Rajoy president, ha descobert, o redescobert, que la seva raó de ser és estar al poder. Per això Bolaños també parla obertament de les forces que estan a l'esquerra del PSOE. Ha entès que les necessitarà per formar govern. Ara falta que Podem entengui que li toca trobar la manera de cabre dins Sumar. L'alternativa és massa funesta, i no: per a nosaltres, als Països Catalans, no és el mateix una cosa que una altra.
