Els problemes dels joves no es resoldran sols
L’any 1999 les Nacions Unides van declarar el 12 d’agost Dia Internacional de la Joventut. Vint-i-quatre anys més tard encara tenim molts reptes en relació amb els i les nostres joves, que sovint pateixen els prejudicis i els estereotips d’una societat que els castiga alhora que anhela ser jove sempre. La visió que tenim com a societat de les persones joves els imposa moltes limitacions: només volen passar-s’ho bé, no tenen prou maduresa, els falta experiència laboral, corren massa riscos i no pensen en el demà.
Davant d’aquests discursos, alguns/es joves podrien respondre: depèn. Perquè no totes les persones joves són iguals. No totes tenen les mateixes condicions de vida, veuen el món de la mateixa forma o esperen el mateix de la vida. Cal tenir en compte la diversitat de les persones joves segons la classe social, el gènere, la procedència o l’edat. Cert és que hi ha trets que caracteritzen la joventut com una etapa vital i s’han de tenir en compte els aspectes generacionals.
Avui els i les joves tenen unes baixes expectatives en relació amb el seu futur. Des del 2008 la societat catalana ha anat acumulant les conseqüències de més d’una crisi, i això ha afectat de forma clara la mobilitat social i les possibilitats de millora de les condicions de vida. D’altra banda, els temps han canviat i els i les joves afronten nous reptes, com un individualisme creixent, una organització del temps molt més complexa, els desafiaments de la transformació digital o una incertesa vital cada vegada més constant.
No podem obviar que la precarietat juvenil és patent a Catalunya i a Espanya. L’informe Estat de la joventut 2022, de l’Observatori Català de la Joventut, descriu problemàtiques com l’abandonament prematur dels estudis, l’atur juvenil, els contractes temporals i/o parcials i l’alt preu de l’habitatge, que dibuixen un context molt difícil per a la joventut catalana. Aquesta precarietat encara és més patent i dura en els sectors de la població en situacions de més vulnerabilitat social, com la població jove emigrada.
En general, pensem que la joventut és una etapa de transició i no hi invertim prou recursos perquè entenem que les problemàtiques dels joves es resoldran amb el pas del temps. I no és així. Una societat que no garanteix una educació equitativa i de qualitat, que no facilita la incorporació al mercat de treball amb unes mínimes condicions dignes i que nega les possibilitats d’emancipació i d’autorealització no inverteix en el seu futur, però tampoc en el seu present. Si afegim les dificultats d’inclusió social dels i les joves d’origen migrant, que senten que no són part de la nostra societat, estem abocant a l’exclusió una part significativa de la nostra societat.
La desesperança dona pas a la frustració i a la ràbia, i un exemple d'això són els últims disturbis a França en relació amb el cas Nahel. La nostra societat ha d’invertir més en la millora de les condicions de vida de la joventut catalana. De tota la joventut. Són necessàries més polítiques públiques i, en definitiva, més inversió pública. Ens hi juguem el nostre futur i el nostre present.