Tenim un problema amb 'vostè' (2)

La nostàlgia del vostè i el vós és comprensible entre gent de certa edat. Nostàlgia, vull dir, respecte a l'ús que se'n feia, perquè és evident que, mentre que el vós ja és crepuscular -amb l'encant, això sí, del Clint Eastwood-, el vostè encara és una forma habitual dels primers contactes entre adults i el tractament esperable en els més formals.

Però el vostè també està en clar retrocés: ja no diem de vostè ni als pares, ni als mestres, ni als caps. I el canvi està sent tan ràpid que sovint ens descol·loca. Al costat de gent gran que pot arrufar el nas davant el tuteig, n'hi ha bastant més que ens reclama "Parla'm de tu".

Com més igualitària és una societat, més valora el respecte tàcit i genuí, que no fa escarafalls; i més es malfia del formal i protocol·lari. El don o doña amb què se'ns adreça el teleoperador llatinoamericà és més que inadequat, ens crea un profund malestar.

Contra Coromines, goso dir que el tarannà català -almenys avui- afavoreix l'extensió del tuteig. És a dir, la màxima naturalitat. L'afalac servil ens repugna; sentim que degrada a qui el practica i a qui el rep. Gairebé agraïm la correcta eixutesa.

I encara que el vostè és molt més neutre que el don , reté alguna cosa del cortesà vostra mercè del qual prové. "Et volem fer saber" és càlid, amistós i inclusiu; "Li comunico" ens situa en espais d'hostil i inquietant burocràcia jerarquitzada.

La imparable obsolescència del vós ens ha abocat a un dilema: o ens la juguem amb un tu que algú encara trobarà extemporani i irrespectuós o mantenim un vostè que tots percebem com a fred i distant. És un dilema que l'ARA s'ha plantejat a l'hora d'adreçar-se al lector. Dilluns en parlarem.