Tenim un problema amb vostè (i 4)

Encara hi ha molts àmbits en què el tractament de vostè és adequat. No estic d'acord amb els que hi veuen un castellanisme. És viu des dels segle XVI i era el tracte més utilitzat per Fabra, Riba o Espriu. Sí que crec, però, que ha retrocedit en paral·lel a profunds canvis socials i que allà on ho ha fet no té sentit maldar per mantenir-lo.

Però ara el nostre gran problema no és que tractem algú amb la 3a persona del singular sinó l'abús de la mateixa paraula vostè i, sobretot, el tic retòric i redundant de dir-la després del verb. És aquest ús el que calca de manera servil la pomposa oratòria espanyola.

Ho deixa clar Albert Jané en un article del 1981: el vostè, a diferència de l'usted, tendeix a ser sobreentès. El que fa que ens soni tan castellà "Té vostè raó!", "Passi vostè" o "Creu vostè que...?" no és la 3a persona sinó aquest vostè innecessari.

I quan el fem explícit apareix en altres posicions. Amb l'adequada entonació, sí que podem dir: "Té raó, vostè!", "Té raó vostè! [i no pas ella]" i fins i tot "Vostè té raó!" Cal, doncs, destriar el gra de la palla.

Però, com sol passar sovint, és justament l'espuri vostè postverbal el que s'ha enganxat com una paparra al discurs dels nostres polítics.

En aquest sentit, l'amic i corrector David Arnau em fa saber que algunes formacions independentistes proposen com a pregunta per al referèndum: "Vol vostè la independència de Catalunya?" o bé "Està vostè d'acord que Catalunya sigui un estat independent?"

A ell, com a mi, li sona tan castellà que acaba el missatge dient: "Si volen la independència del país, que declarin primer la seva independència lingüística i mental". No hi puc estar més d'acord.