Si ets un home tens un problema. Sí, potser n’ets conscient i actues en conseqüència amb llibertat de criteri i posant en dubte tants gestos diaris, o potser ets dels que s’autoexclouen amb mirada incrèdula quan una dona, habitualment, t’interpel·la sobre la teva posició privilegiada al món, sense fer res per canviar-la ni per millorar l’angoixa de tantes dones que t’envolten.
Reconec que escric aquestes línies amb ràbia i plenament conscient de la resposta habitual que s’utilitzarà per desautoritzar-les: les generalitzacions no són encertades i no es pot pensar bé des de la indignació. I tant que es pot pensar bé des de la indignació! Justament ajuda molt a desbrossar la ment d’eufemismes. Ajuda a anar directament al moll de l’os de les qüestions i parlar sense ditirambes. I quina és la qüestió central? Doncs esbrinar com tants homes, encara còmodament instal·lats en el centre del món i del debat, accepten i permeten que es perpetuï la brutalitat i la manca de respecte a les dones que els envolten sense sentir-se interpel·lats a canviar la manera de fer i de ser-hi, en aquest món. Per què creuen que no és cosa seva? ¿Perquè són pares de família que paguen impostos, porten les nenes a ballet i deixen els temes d’educació sexual -com tantes altres coses- a la seva parella?
Òbviament només alguns bàrbars són capaços de violar per torns una noieta de 16 anys i deixar-la inconscient en un descampat amb seqüeles de per vida o de ferir greument una prostituta.
Són dues agressions extremes, però no es pot considerar un tema aïllat en un país com el nostre. A Catalunya hi ha diàriament dues denúncies de violació. Entre els mesos de gener i setembre s’han denunciat 462 violacions, actes que no inclouen altres tipus d’abusos. Els agressors han de ser detinguts i empresonats, però la resposta col·lectiva no pot ser només en termes de seguretat, que també.
Hi ha moltes dones que viuen amb por. I viure amb por no es pot normalitzar socialment. Les noies surten de nit amb por. Saben que tenen més probabilitats de ser drogades, abusades, robades i, en l’última de les preguntes d’algú, responsabilitzades del delicte que algú ha comès contra elles. Com se t’acut beure? Com vas vestida! No vigiles prou! Vas tancar les cames?
Moltes petites actituds contribueixen a perpetuar la falta de respecte, la mercantilització del sexe, la culpabilització d’elles, la repressió sexual de molts.
Hi ha un món masculí que no es dona per al·ludit i és incapaç de posar-se en la pell de les dones que l’envolten. Homes decents que tenen a les seves mans canviar la situació d’injustícia, de violència.
Mireu al vostre entorn, homes “normals”. No teniu dret a sentir-vos incòmodes si una noia apressa el pas quan camineu al seu darrere per un carrer fosc. Canvieu de vorera. Poseu-vos en el lloc de l’altre i tindreu moltes oportunitats per veure que el món no és com vosaltres el veieu. ¿Quants cops en una reunió només heu mirat als ulls dels vostres interlocutors masculins i us heu permès interrompre quan parlen les dones, sempre obligadament accelerades en les seves exposicions? ¿Quantes obligacions els heu carregat pensant que el vostre temps és més valuós? ¿Quantes vegades heu rigut les gràcies del mem humiliant de torn? ¿Heu identificat mai sexe i pornografia? ¿Heu anat de putes o heu rigut les gràcies als que hi van?
És obvi que tots els homes no són iguals. Tampoc no són iguals totes les dones i hi ha dones tan masclistes com el pitjor dels patriarques que perpetuen un món injust en cada gest.
Però canviar les coses també depèn de tu.
És cert que la igualtat avança encara que sigui a poc a poc. De fet, és fonamental que, en el nou món que s’obre cap al futur, la violència ja no és un mitjà clau per sobreviure i això descol·loca la part del gènere masculí més desorientada. Estem en un món digital, més horitzontal, que no requereix tanta força com habilitat i on, per tant, les dones estan en millor posició de sortida. Però, malauradament, encara hi ha molts homes que se senten agredits, desafiats, quan se’ls demana que pensin amb paràmetres nous i se sumin al progrés de la igualtat. Els descol·locats consideren agressives les dones que defensen amb convenciment les seves idees i els seus drets. És a dir, que pretenen portar a la pràctica la igualtat que senten predicar.
Compartir els privilegis no és fàcil i encara costa més quan el tòpic parla de princeses suaus i obedients i la realitat presenta dones empoderades.
Les dones que defensen el seu lloc al món no són agressives necessàriament. Simplement han après que no es pot agradar a tothom i que el pitjor enemic és sovint els dels límits autoimposats.
Esther Vera és la directora de l'ARA.
