1. El Barça està a una nit de la final de Copa, a dues eliminatòries de la final de la Champions i a nou partits de guanyar la Lliga. Precisament, Hansi Flick va dir, tant al vestidor com a la premsa, que el títol més important és el de la Lliga. I ho té molt bé per guanyar-la en el seu primer any a la banqueta. El Barça, després de golejar el Girona, és líder, treu tres punts al Reial Madrid, té el goal average a favor respecte als blancs i, a més a més, els d’Ancelotti han de venir al Lluís Companys. Futbolísticament, res no hauria de fer patir. L’equip està ben greixat i, en aquest 2025, s’ha fet addicte a la victòria. Tots els jugadors tenen un pla al cap, combinen velocitat i eficàcia amb la pilota als peus i, quan no la tenen, mosseguen com llops per recuperar-la al més aviat possible. La il·lusió del grapat de joves de La Masia, la maduresa de dos polonesos en ratxa i l’estat de forma d’alguns cracs que ja voldrien a qualsevol equip –Pedri, De Jong, Kounde, Raphinha, Ferran– fan que, ara com ara, cap equip jugui més divertit que el Barça a Europa. El nombre de gols d’aquesta temporada (139 en 45 partits), pel camí del rècord, en són una evidència. El fet que la darrera derrota fos el 2024 és un altre exemple de la competitivitat d’aquest equip que ha tornat la rialla al barcelonisme. Fins i tot quan un jugador es lesiona, el seu relleu aconsegueix que no se’n noti l’absència. Va passar amb Casadó per Bernal. O amb Szczesny per Ter Stegen. I quan entra Fermín per Olmo, aconsegueix revolucionar els partits.
2. Aquesta Lliga, però, costarà molt de guanyar. El Reial Madrid està massa a la vora a la classificació i, durant l’any, han passat massa coses per creure que amb els mèrits futbolístics n’hi haurà prou per guanyar-la. Florentino Pérez sap que els seus jugadors, després de guanyar una Lliga, s’acostumen a adormir a la palla. Des de l’any 2007 no han aconseguit aixecar-ne dues de consecutives i, per més Champions que col·leccionin, mai no han obtingut un triplet. Aquest estiu van fitxar Mbappé precisament per posar-hi remei, perquè al costat de Bellingham, Vinícius i Rodrygo, tinguessin un equip imbatible. Però, a aquestes altures, el Madrid ha punxat en 10 jornades, el Barça el va triturar al Bernabéu (0-4) i no depèn d’ell per guanyar la Lliga. Per això, en el tram decisiu, esperen treure rèdit de totes les campanyes que han fet servir de manera desvergonyida. A la televisió oficial del club, les crítiques als àrbitres de cada partit, preventives o misses dites, exerceixen una pressió tan intolerable com poc esportiva. La carta de vuit pàgines que van fer pública contra el Comitè Tècnic d’Àrbitres després de perdre contra l’Espanyol denota aquest tot s’hi val per intentar guanyar la Lliga. La manera que els mitjans afins a Florentino branden el cas Negreira, a conveniència, tampoc no és casual. Pressió, pressió i més pressió, per tenir arbitratges com els de tota la vida. Com els d’abans del VAR.
3. I sí, en el país del “madridisme sociològic” –la frase més brillant de Laporta dels últims temps–, l’arbitratge de González Fuertes ja va permetre que aquesta jornada els d’Ancelotti guanyessin (3-2) el Leganés, un equip en zona de descens que els havia complicat la vida i la Lliga. Ni el penal a favor del Madrid no ho era, ni tampoc la falta final que va provocar la remuntada. Dues errades clamoroses que són un avís al Barça del que li espera en aquest cos a cos fins al final del campionat. Com va dir Lunin, el porter ucraïnès del Madrid, a la zona mixta: “Aquest partit l’hem de guanyar sense ajudes”. Més clar, l’aigua. Ja no cal ni que se n’amaguin.
4. Per cert, el Barça va jugar contra el Girona sense que haguessin passat les 72 hores preceptives des que va jugar dijous contra l’Osasuna. El Madrid va dir, a través del seu entrenador, que en aquests casos es negaria a jugar. El Barça ni plora, ni amenaça. Juga, guanya i calla. Però n’hi haurà prou?
