El problema no és que Iceta o Carrizosa punxin a TV3
Quan TV3 va entrevistar Oriol Junqueras o Carles Puigdemont, les audiències van superar en tots dos casos els 400.000 espectadors. En canvi, quan els va arribar el torn a Miquel Iceta o a Carlos Carrizosa, cap dels dos va poder superar els 130.000 connectats de mitjana. Els partits partidaris de la unitat d’Espanya tornaran a dir que TV3 és només la televisió dels independentistes. Però crec que, sobre aquest punt, caldria fer algunes observacions.
El principal tret distintiu de TV3, a l’hora d’analitzar audiències, no és la seva suposada ideologia, sinó la llengua. I aquest és un element que no juga de la mateixa manera per al votant mitjà d’ERC, el PDECat o la CUP -més catalanoparlant, segons el CEO- que per al de la resta de formacions. TV3 hauria d’afaitar les seves relliscades ocasionals, que comprometen la neutralitat en què es mou el gruix de la seva graella. Tanmateix, dir que la miren sobretot els independentistes és trampós: la tenen com a preferent els catalanoparlants, perquè és l’única televisió d’envergadura que parla la seva llengua. I, aleshores, resulta que els catalanoparlants són -de nou, CEO dixit - majoritàriament independentistes.
El votant de Ciutadans mira poc TV3, d’acord. Però si els líders del partit van dient que el canal és un “femer” (Marta Rivera) o que està ple de “coses vomitives” (Toni Cantó) tampoc no pots estranyar-te en excés si no et venen a veure quan hi vas. I, en tot cas, des de principis d’any més de 4,5 milions de catalans de més de 4 anys han passat un mínim de dues hores davant de TV3. Són xifres només lleugerament inferiors a les de les cadenes espanyoles, que no paguen peatge de llengua.
Per això el problema no és tant si punxen Iceta o Carrizosa quan els entrevisten sinó si ho fa el Cuines -per entendre’ns- entre els votants del PSC o Cs.
En els últims temps, l’actualitat s’està menjant la graella. L’any 2017 o 2018 no calia justificació per dedicar-hi el gruix del dia. Però el 2020 tantes hores de política -per molt que estiguin suavitzades amb el quètxup del gènere magazín- no corresponen a un projecte de televisió global, ambiciós i transversal. (I ves que la tendència no tingui més a veure amb la precarietat econòmica que amb la ideologia.)
En tot cas, tancar-se en aquesta cleda ha salvat les audiències a curt termini, però pot resultar perjudicial, a llarg. O a mitjà. Per molt que TV3 extremi la neutralitat, els partits unionistes intentaran sempre fer-la petita i que el seu votant no la vegi. Saben que el poder polític de la pública no té tant a veure amb els minuts de Rahola en pantalla -que, al capdavall, predica entre conversos- com amb el fet que proposa un projecte nacional, lingüístic i cultural alternatiu a l’espanyol. I aquesta força no rau en els espais explícitament polítics -als quals la gent arriba amb una motxilla de conviccions i prejudicis difícils de canviar- sinó just en tota la resta. La batalla, en realitat, és per la permeabilitat.