El problema guiri són les fotos
De la mateixa manera que els telèfons mòbils han canviat els usos de Sant Jordi (ara l’escriptor, a part de firma, també es fa una selfie amb el lector) han canviat els hàbits de les vacances. Passejant per Barcelona, ahir, ho veia. De turistes n’hi ha molts, però l’aglomeració és molt més visible, perquè s’aturen a cada pas per fer una foto. Ara és molt fàcil fer una foto, i, per tant, aquesta idea ha perdut tota la transcendència. Abans, en una família o en un grup d’amics que viatjava, n’hi havia un que duia una càmera. Se la penjava al coll, amb aquella funda negra, de cuiro. Pesava. I s’havia de vigilar, perquè era el primer que et robaven. Aquell que duia la càmera havia de triar molt bé quin retrat faria, perquè fer-lo, costava una bona estona. Ara desenfundo, ara enfoco, ara disparo. Com que cada carret tenia un nombre de fotos limitat, i com que no es podia comprovar com havia quedat, el fotògraf, esclar, no anava disparant a cada pas. Tots els membres de l’expedició tindrien còpia, si en volien, de les mateixes fotos o diapositives.
Ara, però, tots els membres de la família i dels grups tenen un mòbil, grans i petits. Tots ells volen tenir un record personal, per posar-lo a Instagram, per enviar-lo als amics... Tots ells s’aturen, a cada pas, per fer moltes fotos, que, allà mateix, comproven com han quedat.
Anar pels carrers del Gòtic de Barcelona és anar-se aturant o esquivant gent, perquè la majoria s’atura a cada pas per fer retrats o vídeos. Una foto al senyor que ven castanyoles allà terra, una foto al músic de carrer, una foto a la façana de la gelateria falsament vintage, una foto a la terrassa on prenen un vi, una foto al Fossar de les Moreres (què es deuen pensar que és?)... Si no s’aturessin serien molt més suportables.
