I si el problema fos la UE?

I si Xipre, o abans Grècia, fos només el símptoma de la malaltia, i no pas la causa? ¿I si el projecte de la Unió Europea constituís una suma monstruosa d'interessos contradictoris, mala consciència històrica, inèrcia burocràtica, malentesos macroeconòmics i ínfules de polítics prejubilats? Deixo la hipòtesi sobre la taula. De fet, fa molts anys que l'esgrimeixo per poder explicar(-me) determinats fenòmens que d'una altra manera resultarien inintel·ligibles, com ara que sigui la UE la que força a fer projectes faraònics d'utilitat incerta (el que ara s'anomena "grans infrastructures") i alhora sigui també la que esbronca els diversos estats per llençar diners amb carreteres que no van enlloc. ¿I si el problema fos, doncs, la Unió Europea entesa com un projecte que l'any 2013 ja no té sentit? Sens dubte, hi ha un euroescepticisme molt primari i mal argumentat; però també -i això ho oblidem sovint- hi ha un europapanatisme gairebé ridícul, en el qual convergeixen profunds complexos d'inferioritat amb alguns posats que fan pensar en el gran Paco Martínez Soria quan contemplava adelantos .

Per entendre què li passa a Xipre convé retrocedir potser fins al 1951, quan l'illa era encara una colònia britànica (de fet, encara ho és parcialment). Feia només sis anys que havia acabat la Segona Guerra Mundial, però els francesos i els alemanys van decidir compartir interessos relacionats amb el carbó i l'acer i d'aquesta manera foragitar l'enèsima confrontació bèl·lica entre els dos països. Més endavant es va fer efectiva la idea de mercat comú, és a dir, l'agrupació de països europeus industrialitzats, estables i basats en una democràcia sòlida. Fins aquí, cap objecció: era un projecte tan ambiciós com raonable. L'any 1981, però, s'hi incorpora Grècia, amb un PIB per càpita irrisori, un teixit industrial inexistent i una mentalitat no gaire pròxima -potser gens- als valors que Max Weber atribuïa als laboriosos i austers protestants del nord d'Europa. Hem fet veure que la fallida de Grècia era una mera conseqüència de la crisi econòmica mundial, tot i saber que el problema va començar exactament l'any 1981, en passar directament de la subsistència al subsidi. El 2007 es van incorporar Romania (PIB per càpita de 12.500 euros) i Bulgària (PIB per càpita de 13.700 euros). Per fer-nos una idea del que estem parlant, el PIB per càpita mitjà de la Unió Europea és si fa no fa... el doble.

Encara que pugui semblar el contrari, el principal beneficiari d'aquesta suma forçada ha estat Alemanya. Aquest país és el que ha pagat més, però també el que se n'ha beneficiat més, fins i tot a nivell polític: Merkel treu i posa presidents democràticament escollits quan ho creu oportú. Poca broma, amb això. Ni els alemanys, ni ningú, donen res de franc. Fins ara semblava un preu raonable per a les dues parts. La crisi ha fet canviar radicalment aquesta percepció: ara els comptes no quadren ni per als uns (els subsidiats) ni per als altres (els subsidiadors). El problema de fons de la Unió Europea és que per construir una comunitat política primer calia construir una comunitat econòmica, i per construir-la no quedava més remei que equilibrar realitats regionals grotescament diferents. Potser amb el pas del temps aquest equilibri arribaria tard o d'hora, però passarien molts anys, diverses generacions.

Hi havia una solució ràpida, però ara hem sabut que no funciona: l'equilibri a través del subsidi crònic, sistemàtic i eufemístic (mai s'utilitza aquest terme ni altres de semblants). El resultat l'estem veient amb molta claredat. El subsidi porta a una economia irreal, i poca cosa més (i, el que és molt pitjor, a una actitud improductiva i sovint fraudulenta). Alemanya subsidiava Grècia i Xipre per vendre'ls més neveres i cotxes, però aquesta operació ha estat finalment un fracàs. La culpa és de Grècia i de Xipre, doncs? Crec que no.

La Unió Europea seria viable només en cas de voler transformar un conjunt d'estats en una federació, és a dir, en cas d'una renúncia real de sobirania per part dels diferents socis que trenqués la lògica del subsidi per la via de l'equiparació completa de drets i deures (legislació laboral, fiscalitat, etc.). Tots sabem que això no passarà: a Brussel·les s'hi va justament per provar d'afavorir els interessos particulars de cada estat. En circumstàncies normals, aquesta ficció podria haver durat molt temps. Amb la nova situació que resultarà de la crisi, però, és impensable que aquest projecte pugui sobreviure sense reformular-se de cap a peus.