L'idiot du voyage, (L'idiota del viatge): aquest era el títol d’un assaig que va publicar fa trenta anys el sociòleg Jean-Didier Urbain. En dies de protestes ciutadanes contra les conseqüències en la seva vida quotidiana d'aquesta activitat, sembla un bon moment per rellegir-lo. Pel títol, podria semblar que té una intenció més aviat sarcàstica, però, en realitat, Urbain creu que el menyspreu cap al turista és injust. La figura de l’idiota que viatja és, segons ell, el resultat indirecte de dos mites que provenen del Romanticisme: el de l'aventurer global i el del científic-explorador (no oblidem que el cèlebre Indiana Jones és un professor universitari que fa la seva feina). Comparat amb aquestes icones respectables i entronitzades per la literatura i el cinema, el turista esdevé una mena de viatger impostor, un belluguet mancat de finalitats definides, una figura irrisòria. De tot plegat ja se n'havia parlat molt, des de les Mémoires d’un touriste (1838) d'Stendhal fins a les paròdies cinematogràfiques sobre gent que fa el ridícul quan va a terres exòtiques. Heus aquí una primera conclusió: la mirada despectiva, o fins i tot obertament hostil, cap al turisme no té res de nou. Tampoc és cap novetat que aquesta activitat hagi estat la causant de desastres paisatgístics i urbanístics de dimensions colossals. Què ha canviat, doncs? Per què des de les Balears fins a les Canàries, o des de Barcelona a Màlaga, milers de persones surten al carrer per protestar? La resposta és molt simple: el turisme ja no és percebut com una molèstia sinó com una amenaça real pel projecte de vida de les persones. És a dir, el problema ja no és el soroll dels bars o la densitat humana de certs llocs, sinó que avui s'està expulsant de casa seva a molta gent, sigui de manera indirecta (preus impossibles) o directa (adquisició d'edificis per part de fons voltor).
Crec que fins aquí tots podríem estar més o menys d'acord, però només a còpia de no moure'ns de la sempre confortable superfície de les coses. Si més no estadísticament, resultaria molt improbable que la majoria de persones que ara es manifesten contra les conseqüències reals i tangibles del turisme no fossin ells mateixos turistes. Vull dir que l'autòcton que té problemes per caminar pels carrers que envolten la Sagrada Família i es queixa amb raó, acabarà causant ell mateix problemes similars quan visiti la torre Eiffel o la plaça de Sant Marc de Venècia. Aquesta paradoxa no es produeix en altres àmbits (fora estrany que un manifestant antitaurí, per exemple, fos un assidu de les places de braus). El turista, en canvi, critica els altres turistes: no s'hi vol reconèixer, segurament per les raons que ja exposava fa trenta anys Jean-Didier Urbain. És complicat no ensopegar amb un català fins i tot en llocs inversemblants, però també és difícil que, tot just aterrar al Prat, aquesta mateixa persona no es queixi de les greus disfuncions que genera el turisme a casa nostra. Per tant, cal ser molt curosos a l'hora d'identificar el problema de fons del turisme avui, que al meu entendre deriva de la confluència fatal de dos factors. El primer consisteix a associar oci amb mobilitat. El segon té a veure amb la falsa il·lusió de pertànyer a la classe mitjana que ha generat el món low cost, especialment en relació amb l'esmentada mobilitat. Encara que pugui semblar el contrari, tot això és força recent: l'oci estival s'associava tradicionalment al dolce far niente, no pas a l'anar esperitats d'aquí cap allà. Fa només 30 anys, a més, els preus dels vols d'avió no tenien res a veure amb els que ara ofereixen les línies de baix cost, que poden arribar a ser insignificants. I ara resolguem l'operació: si resulta que identifiquem oci amb mobilitat, i resulta també que volar a París o a Londres val dos rals... Em sembla que no cal ni acabar la frase, oi?
El problema de fons real del turisme és bàsicament aquest. Provar de resoldre'l amb taxes de cinc euros per pernoctació, restricció dels creuers o altres coses per l'estil no serveix de res: les ciutats que fa més anys que busquen una sortida raonable al problema, com ara Venècia, no ho han aconseguit ni tan sols a nivell de mínims. És possible que tota aquesta història només pugui remodelar-se amb un canvi de valors en relació amb què és el veritable oci i què és la pura mobilitat compulsiva destinada a espantar l'horror que ens genera la nostra pròpia existència àtona. El curiós vol conèixer coses noves; el turista, en canvi, vol reconèixer-les a partir d'imatges que ja ha vist mil cops. Mentre duri aquesta actitud absurda no hi ha res a fer.
