El problema dels comentaris despectius sobre el propi cos
Fa uns dies, arran d’una petició electrònica signada per milers d’internautes, Facebook va anunciar que retiraria “Em sento gras/grassa [que, en la versió en català, s’ha traduït com a ple/plena ]” de la llista d’emoticones per actualitzar l’estat d’ànim de l’usuari. En la petició s’esgrimia que la controvertida emoticona, dotada d’unes galtes molsudes i una papada prominent, fomenta una percepció negativa del propi cos. I, segons sembla, Facebook hi està d’acord.
Doncs bé, ¿tan dolent és dir a tothom que et sents grassa? Al capdavall, de vegades n’hi ha prou deixant anar “Estic tan grassa!” perquè un cor de veus solidàries et responguin: “Jo també!” o “M’agrades tal com ets!” I això t’ajuda a sentir-te millor i també ajuda els altres a sentir-s’hi, oi?
Doncs no. Com a estudiosa d’aquesta mena de menyspreu públic al propi cos, us puc assegurar que probablement us farà sentir pitjor. A més, és probable que arrossegui altres persones a sentir-se així.
Avergonyir-se del propi cos en una conversa ha esdevingut pràcticament un ritual de feminitat (tot i que els homes també el practiquen). En una enquesta que una col·lega i jo vam publicar a la revista Psychology of Women Quarterly el 2011, vam constatar que més d’un 90% d’estudiants universitàries tenien aquest comportament, per bé que només un 9% presentaven sobrepès. En una altra enquesta que vam publicar el mes de desembre a The Journal of Health Psychology, vam interrogar milers de dones d’entre 16 i 70 anys. Malgrat l’estereotip segons el qual aquesta pràctica és pròpia de les dones joves, vam constatar que era freqüent en totes les franges d’edat i al marge de les dimensions del cos de les enquestades.
És important posar de relleu que expressar que et sents grassa no és un ritual de socialització innocu. Segons una anàlisi d’una sèrie d’estudis que un grup de col·legues i jo vam publicar el 2012 a Psychology of Women Quarterly, aquesta pràctica està vinculada a sentiments de vergonya i d’insatisfacció amb el propi cos, així com a comportaments característics dels trastorns alimentaris. Compartir aquestes idees no motiva les dones a prendre decisions més saludables o a tenir cura del seu cos. De fet, els sentiments de vergonya que suscita tendeixen a fomentar el contrari.
A més, els comentaris despectius sobre el propi cos són contagiosos. En un estudi publicat el 2012 a la revista Sex Roles, una col·lega i jo vam demanar a dues dones joves que s’asseguessin al voltant d’una taula amb dues dones joves més per comentar anuncis publicats en revistes. El truc era que les últimes estaven conxorxades amb nosaltres; eren el que se sol anomenar còmplices. Els primers anuncis eren força innocents: un publicitava una botiga on es venien articles electrònics; l’altre, un purificador d’aigua. El tercer, però, era el típic anunci de moda en què apareix una model en bikini.
En la situació de control, les nostres còmplices comentaven els elements visuals del fons de l’anunci de moda, però evitaven fer esment de la model o de la seva aparença. En la situació en què s’examinava el comportament de les dones davant del menyspreu del propi cos, les nostres còmplices (que no tenien sobrepès) feien comentaris sobre la model. Una deia: “Mira quines cuixes. Em fan sentir tan grassa!” L’altra hi responia: “I a mi. Tant de bo tingués el ventre la meitat de pla que el seu”.
Després era el torn de les participants a l’estudi. En la situació de control, en què les còmplices no abordaven el tema de sentir-se grasses, cap de les participants no el portava a la conversa. Però quan les nostres còmplices es posaven a parlar sobre aquesta qüestió, gairebé una tercera part de les participants els seguia la veta. A més, al final de l’estudi les participants que ho feien presentaven nivells més alts d’insatisfacció i vergonya pel seu cos que les que havien passat per la situació de control.
En aquest món, hi ha moltes coses que no podem controlar. No podem fer que els publicistes deixin de manipular imatges amb Photoshop. No podem fer que la indústria de la moda deixi de decantar-se per models extremadament primes. El que sí que podem controlar són les paraules que ens surten de la boca. I quan una dona es pregunta si el seu cos és prou bo, és molt probable que porti altres dones a preguntar-s’ho.
Al cap i a la fi, que Facebook suprimís l’emoticona de la papada prominent no importa. El que importa és que, pel nostre propi bé i pel de les altres, les dones aconseguim deixar de parlar d’aquesta manera. Emoticones a banda, hem de canviar de tema de conversa.
Traducció: Ignasi Vancells