Privilegis feudals
Els grans debats comencen a vegades als llocs més petits. Abans que esclatés la polèmica, en una més que curiosa sessió del ple de l'Ajuntament de Barcelona de divendres passat, es va produir una d'aquelles situacions que sintetitzen a la perfecció què ens està passant. Ricard Gomà, d'ICV, va presentar una proposició que demanava que es cobrés l'impost de béns immobles (IBI) a l'Església catòlica i a la resta de confessions que tenen propietats immobiliàries. Segurament la proposició d'ICV no tenia intenció de prosperar sinó de recordar-nos a tots un fet realment extraordinari, un d'aquells privilegis vergonyosos que semblaria mentida si no fos perquè és veritat: l'Església manté l'exempció feudal de no pagar impostos pels seus edificis.
A Ricard Gomà alguns grups li van retreure amb raó que el seu partit havia tingut molts anys per impulsar una acció com aquella, i la crítica hauria de servir perquè Iniciativa i l'esquerra en general fes una reflexió profunda sobre tot allò que hauria pogut fer i no va fer en els anys que van governar. El més fascinant, però, van ser els arguments de la resta de grups per rebutjar la proposta. Sònia Recasens, de CiU, va argumentar que la moció d'Iniciativa era "irresponsable, demagògica, oportunista i inconsistent", però a part de la traca d'adjectius no va explicar per què reclamar que tothom pagui els seus impostos en un moment en què la gent ho passa tan malament és tan irresponsable: potser un dia desvelarà el misteri. La resposta del PP va ser que l'exempció estava justificada perquè l'Església du a terme obra social, un argument que l'obligaria a demostrar que compleix els mateixos requisits que s'exigeixen a les ONG o entitats caritatives per poder-se acollir al benefici de no pagar l'impost.
Davant de la sorpresa general, el PSC es va abstenir amb l'argument surrealista de "fugir de qualsevol dogmatisme". Al partit que es proclama reequilibrador de la justícia social li centren una pilota per començar a acabar amb els privilegis que sempre ha dit que volia combatre i, en lloc de rematar, se'n renta les mans i abaixa el cap. Hi ha moments cruels que exemplifiquen a la perfecció quin és el moment que travessa un partit polític: divendres passat el PSC es va fer un dels seus clàssics gols en pròpia porta que expliquen per què en aquests moments és un partit gairebé irrellevant, enfonsat a les enquestes i mig desaparegut de l'opinió pública.
La claudicació del PSC i de la majoria de partits al ple de l'Ajuntament confirma que el pitjor de la crisi és que no haurà servit de res. Quan va començar, se'ns va jurar que s'acabaria amb la impunitat dels banquers. Res. Se'ns va dir que tots faríem els mateixos sacrificis, però la casa reial abaixa el seu pressupost un humiliant 2%. Res. Se'ns va dir que les retallades servirien per fer una societat més justa, però l'Església no cal que pagui l'IBI. Res. I se'ns va jurar que els polítics anteposarien els problemes de la gent als seus interessos. Res de res. Ens queda, això sí, mirar un petit ple d'un ajuntament, i veure com queden tots ben retratats.
