Recorden la pel·lícula Històries de Filadèlfia? Tracy (Katharine Hepburn), filla gran dels Lord, la família més rica de Pensilvània, està a punt de casar-se per segona vegada. El periodista Macauley Connor (James Stewart) es cola a la festa. En un moment donat, Connor diu: “El plaer més gran d'aquest món és veure els privilegiats gaudint dels seus privilegis”. Els Lord ho tenen tot. Curiosament, cap dels Lord parla d'impostos. Quan es va filmar la pel·lícula, el 1940, els milionaris nord-americans pagaven a Hisenda el 79% dels seus ingressos.
Potser recorden una altra pel·lícula, Sabrina. En la seva versió original, del 1954, Humphrey Bogart interpreta Linus Larrabee, primogènit d'una família novaiorquesa sorprenentment adinerada. Linus tampoc parlava d'impostos, encara que li toqués pagar el 91% del que guanyava. En aquella època tan estranya, amb l'economia creixent de manera desenfrenada, amb un president militar i republicà (Dwight Eisenhower) i amb una societat molt anticomunista, als Estats Units es pagaven molts impostos. Un sou normalet s'hi deixava el 43%. Als ulls de l'actual dreta, pur comunisme.
No era només als Estats Units. A la Gran Bretanya, el tipus marginal màxim va arribar al 99,2%. A França es va mantenir en el 60% entre el 1949 i el 1982. Aquelles dècades que els francesos van anomenar “glorioses”, i que es van basar en el consens socialdemòcrata de Bretton Woods, van ser les més pròsperes en la història d'Occident. No malgrat aquells impostos, sinó gràcies a aquells impostos.
Per descomptat, hi havia queixes. El 1966, els Beatles van gravar Taxman, de George Harrison: “T'explico com funciona: un per a tu, dinou per a mi, perquè soc el recaptador d'impostos. I si un cinc per cent et sembla poc, agraeix que no t'ho tregui tot”. El 1966, Harrison tenia al garatge un Ferrari, un Aston Martin, un Jaguar i un Mercedes. O sigui, que no s'apanyava malament amb el 5% que li deixava Hisenda.
El 1980 va arribar la revolució conservadora de Margaret Thatcher i Ronald Reagan. Thatcher va abaixar el marginal màxim del 83% al 60%. Reagan el va baixar del 70% al 50%. El capital va afluir a la City i a Wall Street. Els altres països occidentals van haver de competir a la baixa. Avui, als Estats Units, els que més ingressen paguen un 37%. A la Gran Bretanya, un 45%. A Espanya, un 47%. Tots sabem que a aquests nivells hi ha instruments per contribuir molt menys. D'aquests instruments no en té la classe treballadora assalariada, que paga a Hisenda més o menys un terç dels seus ingressos (el 30% per un salari anual de 22.000 euros).
Tots els països capitalistes han abaixat els impostos als rics, però han de continuar funcionant. I cobreixen les despeses emetent deute. Com a exemple, el 1982, just abans de la “revolució” fiscal de Reagan, els Estats Units tenien un deute públic equivalent al 35% del seu producte interior brut; ara, el deute equival al 120% del producte interior brut. A tot arreu ha passat una cosa semblant. Qui suporta el gruix d'aquest deute amb els seus interessos? No els molt rics, sinó els altres. O sigui, nosaltres.
Si es volen explicar molts dels fenòmens contemporanis (la desigualtat creixent, la baixa natalitat, la precarietat, la manca d'habitatge assequible, etcètera), recorrin a les taules de pressió fiscal i mirin els trams més alts. No cal fer res més. Mentre ens entretenim amb les llibertats individuals i amb les “guerres culturals” (a les comunitats on governa, el PP tendeix a cedir a Vox les conselleries de Cultura: aquesta és la importància que els donen), ens oblidem de fins a quin punt l'esquerra ha estat vençuda.
