El Priorat sembla una comarca d’extrems. Va abastir de vi mig Europa a finals del segle XIX, quan la fil·loxera va delmar el continent, fins que ell mateix també en va ser víctima i es va anar despoblant i empobrint. Fa cinquanta anys, els seus vins encara eren sinònim de poca qualitat i ara, en canvi, surt a les notícies perquè alguns dels seus productes han estat reconeguts com uns dels millors del món. Però la seva posició natural a la classificació informativa acostuma a ser per causes menys lluïdes, com ara sequeres o incendis, o per dades tan cridaneres com aquella segons la qual, només fa trenta anys, era l’única comarca catalana on no hi havia cap semàfor.
L’últim episodi, el que va començar dijous a la tarda, encara fumeja: la caiguda d’un pal d’una línia elèctrica és la causa més probable d’un incendi que 24 hores més tard no havia estat tan catastròfic com es temia gràcies a la feina dels bombers però, sobretot, gràcies al canvi en la direcció del vent.
N’hi ha prou amb un mínim de sensibilitat per admirar-se de la duríssima feinada de generacions que han conreat terres en terrasses i marges d’un accés tan incòmode que sembla impossible. I n’hi ha prou d’obrir els ulls per valorar un paisatge que pot competir en l’exigent Instagram amb qualsevol altre del Mediterrani. Porteu-hi un nord-americà d’aquests que s’extasien amb la Provença o la Toscana i ja m’ho sabreu dir. Amb tanta adversitat acumulada, els èxits del Priorat semblen un miracle, però seria de justícia que no haguéssim d’esperar un miracle perquè aquelles terres del sud del país rebessin les inversions que necessiten i mereixen.
