El Priorat, la sequera i el 'rerepaís' oblidat

Darrerament el Priorat ha estat notícia pels incendis de Cabacés i Porrera i pels efectes de l’extrema sequera. Una situació d’emergència que ha creat incertesa social i econòmica als prioratins, i que ha estat recollida per mitjans d’informació que han situat les causes en la fragilitat dels nostres boscos davant del foc i en els efectes del canvi climàtic. Causes recurrents que, per si soles, situen les esperances de millora en la sort o en les rogatives al cel.

Tanmateix, des del Priorat sabem que, a Catalunya, els boscos cremen per abandó, imprudència o causes naturals, i que el canvi climàtic no és únicament un problema de manca de pluges o d’increment de les temperatures, sinó d’imprevisibilitat climàtica, fet que demana polítiques fermes per tal d’apaivagar els seus efectes.

Un factor negatiu per l'equilibri hidrològic del Priorat és la no coincidència entre la seva unitat geogràfica i els seus límits comarcals. Així es desprèn dels escrits del geògraf i historiador Josep Iglésies i Fort, que fou –juntament amb Pau Vila– un dels impulsors de la proposta territorial de Catalunya de l'any 1936. Al seu treball El Priorat. L’extensió de la comarca natural establia que la comarca havia de coincidir amb la conca hidrogràfica del riu Siurana, de tal manera que situava el límit comarcal a l’aiguabarreig amb l’Ebre, al municipi de Garcia. Incomprensiblement, el límit s’establí a prop del Masroig, a set quilòmetres de l’Ebre.

Però el sense sentit en la política hidrològica del Priorat es remunta al 1897, amb la proposta de portar l’aigua del Siurana a Reus i als regadius del Baix Camp. Operació que requerirà la construcció del pantà de Riudecanyes, i posteriorment la del pantà de Siurana, i que va donar lloc a la concessió per transvasar el 90% del cabal del Siurana al de Riudecanyes. Fet que, juntament amb la manca de pluges, provoca que el Siurana discorri sec la major part de l’any, essent un riu quasi mort del qual ni tan sols es respecta el seu cabal ecològic. Aquesta situació fa que en períodes plujosos el riu no pugui recarregar els freàtics, tan necessaris en èpoques de sequeres persistents.

L’absurda renúncia al cabal propi del Siurana ha obligat a dirigir la mirada cap l’Ebre. Així, a principis d’any, el Govern proposà dos projectes diferenciats, a executar abans del 2027: portar aigües de l’Ebre fins al Siurana i abastir el pantà de Margalef amb el canal Garrigues Sud. En una primera fase es realitzaria la connexió del pantà dels Guiamets amb l’Ebre. Obres que haurien d’estar enllestides el 2025, i que permetrien el reg de 2.000 hectàrees i contribuir a la subsistència de 600 famílies.

Els transvasaments tenen mala premsa. Derivar les aigües del Siurana al Baix Camp; del Ter a Barcelona; del Besòs al Llobregat; o de l’Ebre a la petroquímica de Tarragona, són transvasaments. Derivar aigües de l’Ebre dins de la mateixa conca, com és el cas del Priorat, no ho és. Cal valorar la petita incidència de la proposta, ja que el potencial d’embassament de tots els pantans del Priorat equival al 12% de la capacitat del pantà de Riba-roja.

Noves eleccions, noves polítiques? És aviat, però les línies oficials de lluita contra la sequera semblen prioritzar Barcelona i el nord de Catalunya (Sistema Ter-Llobregat i les corresponents dessaladores). És lògic, ja que hi viu el 83% de la població. Però Barcelona i Peralada són lluny de les contrades tarragonines, que encara no han superat el paper de pati de darrere de Catalunya. A la província de Tarragona hi tenim centrals tèrmiques, i nuclears; pantans contaminats (Flix amb una capacitat equivalent al de Siurana); una petroquímica ancorada en l’obsolescència sense perspectives de reconversió industrial; un baixador de l’AVE enmig del no-res; un aeroport infrautilitzat, mentre Barcelona aposta per ampliar el del Prat; i fins i tot imaginatives propostes del Govern com oferir a la mainada de Port Aventura visites familiars als escurabutxaques del Hard Rock, o portar aigua del Roine per minimitzar els transvasaments de l’Ebre.

Dins d’aquest marc de política territorial es troba la comarca del Priorat, coneguda internacionalment per l’excel·lència dels seus vins però ignorada en la seva realitat geogràfica i social. I els ceps, com les persones, necessiten aigua per sobreviure. En aquest sentit, l’etiquetatge de les ampolles de vi, al costat de la seva composició, graduació o buquet de llicorella, hauria de fer esment de la seva procedència real: "El Priorat, amb un PIB a la cua de Catalunya; sense activitat industrial o ramadera; amb un monocultiu que assoleix el 80% de l’activitat, exposat a les oscil·lacions del mercat; amb poques alternatives laborals; amb un progressiu procés de despoblament; mancat d’habitatge assequible; i on l’absència d’una política hidrològica és part de l’abandó social". Glamur enològic d’un futur incert.