Principi de realitat

No sé si us passa a vosaltres, però ja fa dies que, seguint la vida política del país, sento com si tot plegat tingués un aire d’irreal, d’impossible. Això no hauria de ser així perquè si la política es defineix per alguna característica, és per necessitat de gestionar la realitat. Atenció, no vull dir que no hàgim de jugar amb ingredients com l’idealisme, la visió, l’ambició; fins i tot la voluntat d’assolir l’impossible. La clau és com fer servir aquests ingredients en la mesura exacta. Com fem que la recepta política no ens quedi massa forta d’idealisme, o massa d’impossible, i converteixi el resultat de la gestió del dia a dia en l’únic que finalment esdevindrà... impossible.

La gestió de la realitat a Catalunya s’està convertint en un problema que no sembla tenir solució. La majoria parlamentària independentista segueix entestada a fer veure que dona l’esquena a la realitat, simulant, per una banda, que seguim en el camí del “fer República”, mentre que, per l’altra, els partits es dediquen a mirar de guanyar temps fins que el calendari electoral torni a aclarir qui és qui, i quant pesa qui. El procés de substitució de l’espai convergent per ERC, però també per altres formacions polítiques a banda i banda de la franja sobiranista, sembla que es consolida. ERC té pressa per fer que les coses s’asserenin. És una substitució parcial, que l’obligarà a cercar suports aliens al sobiranisme, amb l’excusa d’eixamplar la base. No cal dir que és una estratègia legítima, des del punt de vista del partit. D’altra banda, el PDECat busca consolidar un espai minvant, encongit, amb un peu a cada banda d’ERC, més a prop de la CUP en els plantejaments nacionals, més a prop de l’espai social liberal de (gairebé) sempre, en l’eix socioeconòmic. L’hegemonia en l’espai sociològic central del país per part del PDECat no sembla que sigui possible, de moment.

Mentrestant el govern del president Quim Torra mira de desconnectar-se del Parlament. Ho fa per garantir a la plaça de Sant Jaume l’estabilitat que els mateixos protagonistes no troben al Parc de la Ciutadella. El president es troba còmode en la reivindicació, en la no renúncia a cap dels principis que van inspirar l’1 d’Octubre, i en una més que honorable actitud de reivindicació permanent de la llibertat dels nostres presos polítics i del retorn dels nostres exiliats. El que passa és que el president -i el mateix es pot dir de l’ANC i d’Òmniun, per cert- mira de recuperar posicions al voltant de l’èxit de l’1 d’Octubre obviant el que va passar el 10 d’octubre, i després. La repressió de l’Estat va ser i és brutal i els efectes es noten cada dia. La temptació de les entitats cíviques, i d’alguns membres del Govern, també potser en alguns àmbits de l’exili, és pensar que la política fa nosa, com si li poguéssim fer un bypass, i poguéssim tirar milles sense amoïnar-nos de res més.

Ens cal tornar a la realitat. Cal que les instàncies més importants del país, començant pel president, es tanquin a reflexionar i comencin a pensar com es treballa i basant-se en quin calendari i amb quins objectius es treballa. Catalunya no pot viure sota el jou dels jutges i dels lletrats del Parlament. Però tampoc no pot viure fent veure que no hi són si al final per molt que no s’acati, per molt que es desautoritzi, per molt que es protesti (amb tota la raó del món), s’acaba acatant, i s’acaba fent allò que marquen les institucions espanyoles, o al servei dels interessos de l’Estat. A Catalunya no hi ha hagut substitució de legalitat de cap mena, i ni l’alcaldessa de Berga ha pogut saltar-se la inhabilitació. Els fets són els fets. I fer veure que s’és alcalde, mentre no se n’és, per molt simbòlic que sigui que no se n’hagi triat cap de nou, no deixa de ser res més que això, un símbol. Amb valor polític, sí. Però només un símbol.

El principi de realitat, la gestió d’escenaris reals, ajudaria a treballar en alternatives ben analitzades i ben pautades. Ajudaria a treballar basant-se en guanys abastables, a preveure retirades tàctiques, a no haver de viure a cop de reacció permanent, ni de discursos inflamats que, de tan constants, acaben per perdre el valor de discurs i passen a ser arengues.

Em sap greu ser massa dur, perquè sé que a tots els protagonistes els mou la bona voluntat. La situació no és gens senzilla. Fer la crítica sense tenir tots els elements d’anàlisi a l’abast és agosarat. Reivindico, tanmateix, el dret del ciutadà del carrer, com jo, a fer el judici en funció dels elements a l’abast. Avui les opcions de l’independentisme per assolir els objectius irrenunciables són inferiors a fa un any. Negar-ho és negar la realitat. D’aquí venen tots els mals.