El príncep Enric i el valor del silenci
Durant les primeres etapes de l'Alzheimer del meu pare [l’expresident dels Estats Units Ronald Reagan], quan encara tenia moments lúcids, li vaig demanar disculpes per haver escrit una autobiografia molts anys abans en què vaig obrir de bat a bat les portes de la nostra problemàtica vida familiar. En aquell moment ja parlava menys, però els seus ulls em van dir que ho entenia.
Vaig recordar aquell moment quan vaig llegir que el príncep Enric, a les seves noves memòries, escriu que el seu pare, el rei Carles III, va intervenir en una baralla entre els seus fills dient: "Sisplau, nois, no m’arruïneu els últims anys".
El temps és imprevisible. Quin serà l'últim record d'algú? Jo vaig tenir el regal del temps amb el meu pare, la qual cosa em va permetre demanar perdó, tot i que la malaltia ja ens sobrevolava i ens ennuvolava la comunicació. Les paraules del rei Carles revelen un home que és conscient de la seva mortalitat i que voldria que la seva descendència també ho fos.
La meva justificació per escriure un llibre que ara preferiria no haver escrit (sisplau, no el compreu; n’he escrit d’altres des de llavors) era molt semblant al que entenc que és el raonament d’Enric. Jo volia dir la veritat, volia aclarir les coses. Ingènuament, pensava que escrivint els meus sentiments i la meva veritat perquè el món els llegís, la meva família també podria arribar a entendre’m millor.
Evidentment, la gent en general no respon bé quan se sent avergonyida i exposada en públic. I en els anys següents he après una cosa sobre la veritat: és molt més complicada del que sembla quan som joves. No hi ha només una veritat, la nostra veritat: les altres persones que habiten la nostra història també tenen les seves veritats.
El príncep Guillem, n'estic segur, té la seva pròpia versió de la baralla física que ha descrit Enric. Per entendre a fons la dinàmica entre els germans, per ampliar la història i fer-la més completa, també s'ha de tenir en compte la veritat de Guillem. Enric ha escrit que, després de pegar-li, Guillem li va dir que s’hi tornés, cosa que ell es va negar a fer. Però escrivint sobre la baralla és exactament el que ha fet.
Enric també ha expressat el desig que la seva relació amb Guillem, i amb el seu pare, s’arregli. Potser acabarà passant, però hauran de recórrer una llarga distància enmig d’un camp de batalla que ara ell ha ampliat.
Fa anys em van preguntar què li diria al meu jo més jove si pogués. Sense dubtar-ho, vaig respondre: “Que fàcil. Li hauria dit: «Calla»”. No per sempre, però sí fins que pogués agafar distància i veure les coses amb una perspectiva més àmplia. Fins que entengués que les paraules tenen conseqüències, i que duren molt de temps.
Enric s’ha referit a Guillem no només com a "estimat germà" sinó també com a "arxienemic". Ha triat paraules que tallen profundament, que deixen cicatriu; potser si s’hagués pres temps per callar, per reflexionar sobre el poder perdurable de les paraules, n’hauria triat unes altres.
El silenci et dona espai, et dona distància i et permet mirar-te les experiències d’una manera més completa, sense la temptació d'empatar. En algun moment dels pròxims anys, potser Enric mirarà enrere com vaig fer jo i es penedirà d'haver explicat el que ha explicat.
He après una altra cosa sobre la veritat: no totes les veritats s'han d’explicar a tothom. La gent sempre tindrà curiositat per les famílies famoses, i sovint les històries d'aquestes famílies poden fer de mirall i donar-los una visió de les seves pròpies situacions. Però no tot s'ha de compartir, i això és una veritat que el silenci pot ensenyar. Enric sembla haver operat amb la màxima que "El silenci no és una opció". Jo, respectuosament, li diria que sí que ho és.